Penjats al mòbil

Una columna és com un anunci: o atra­pes lec­tors o espec­ta­dors a les dues pri­me­res rat­lles o en els dos pri­mers segons o no ser­veix de res. Només et lle­gi­ria la tieta, si no fos que les tie­tes fa anys que han mort. Han pas­sat a millor vida i avui tot­hom que queda, si es vol jove –i tot­hom es vol veure jove– és flog­ger, grunge, emo, gòtic, okupa o hard­core. Me'n salto, ja ho sé. La llista ocu­pa­ria tota la columna si con­tinués. Però tant se val: del que es tracta és d'arri­bar pri­mer, de sor­pren­dre i de sem­blar més modern, que hi ha qui tri­omfa emple­nant la car­tera i la resta –que som també pràcti­ca­ment tots– pro­vem de tri­om­far sor­pre­nent, també els que escri­vim, can­ten, pin­ten o s'engres­quen a qual­se­vol acti­vi­tat, diguem-ne, artística com la de fabri­car o ven­dre mòbils. No hi ha res més. Avui la pro­fun­di­tat –que exis­teix– arriba només a bases de flai­xos de nove­tat i d'imme­di­a­tesa. I ara par­lem del Mobile Word Con­gress, que és del que jo també els vull par­lar (amb la cer­tesa, ai, d'arri­bar tard, que, quan lle­gei­xin aques­tes rat­lles, el Con­gress s'haurà aca­bat i totes les nove­tats seran història o sigui, la pit­jor cosa que pot pas­sar a qual­se­vol nove­tat). Vaig seguir el que feien i deien alguns dels que hi van assis­tir perquè tots els mit­jans de comu­ni­cació n'infor­ma­ven. També per la xarxa. “Les jor­na­des del Mobile són una opor­tu­ni­tat única per tro­bar-se”, deien molts. Però una pare­lla se sin­ce­rava més: “El millor del Con­gress és que pots par­lar amb molta gent que nor­mal­ment no t'aga­fa­ria el telèfon.” Law­rence Dur­rell va escriure fa molt de temps que el telèfon era el símbol modern de la inco­mu­ni­cació humana. Però fa temps també que ningú no iden­ti­fica un mòbil amb un telèfon. És molt més, tant, que en els mòbils sem­bla que hi hagi bona part de les nos­tres il·lusi­ons, pràcti­ca­ment tot el que podem ser i mol­tes de les pos­si­bi­li­tats de sor­tir de la crisi. I no hi haurà cables que ens con­nec­tin amb el que vam pen­sar un dia que érem.