La vella nova noblesa

Poc després de decre­tar-se ofi­ci­al­ment que havíem entrat en una situ­ació de crisi econòmica pro­funda, va aparèixer una flo­rida de teòlegs. La funció ora­cu­lar d'aquests visi­o­na­ris va ser anun­ciar urbi et orbe les con­seqüències “posi­ti­ves” de la crisi. Segons la seva espe­cu­lació, la crisi aju­da­ria a supri­mir sec­tors de pro­ducció ine­fi­ci­ents, rèmores admi­nis­tra­ti­ves, pri­vi­le­gis one­ro­sos i, sobre­tot, a no viure com havíem vis­cut fins lla­vors: “per-da-munt-de-les-nos-tres-pos-si-bi-li-tats”. A mig camí entre la teo­ria evo­lu­ci­o­nista i els fona­men­ta­lis­mes econòmics de nou encuny, aquesta visió va anar ins­tal·lant la idea que al cap­da­vall la crisi era una magnífica opor­tu­ni­tat de millora, de reno­vació, de font d'idees ima­gi­na­ti­ves que esti­mu­la­rien el crei­xe­ment. La par­cial raó teòrica d'aquesta inter­pre­tació no jus­ti­fi­cava la con­següent orgia d'opti­misme teòric que s'ha cele­brat en nom seu. Però ben igual que amb l'escal­fa­ment glo­bal, posats a triar, la raó humana ten­deix més a abraçar les hipòtesis opti­mis­tes que no pas a accep­tar les incon­tes­ta­bles rea­li­tats del fracàs. Ja se sap, l'espe­rança imposa aques­tes obli­ga­ci­ons: és més ama­ble pen­sar que l'escal­fa­ment glo­bal encara és rever­si­ble que no pas accep­tar que no hi ha fre; i és més con­so­la­dor creure que la crisi ser­virà per era­di­car vells pri­vi­le­gis que no pas per con­so­li­dar-los de nou. Aquesta exal­tació de l'opti­misme recorda Leib­niz, filòsof que sosté que, mal­grat els infor­tu­nis, “vivim en el millor dels mons pos­si­bles”. Però aquesta exal­tació de l'opti­misme és també una altra prova de la neces­si­tat de relle­gir Càndid o l'opti­misme, obra en què Vol­taire paro­dia de manera satírica la visió con­for­mant de Leib­niz.

Vol­taire gua­nya Leib­niz. Un cop d'ull al nos­tre entorn imme­diat per­met veure que la crisi, molt lluny de tren­car hege­mo­nies, el que fa és con­so­li­dar els vells pri­vi­le­gis de les cas­tes ins­tituïdes. Qui més paga les con­seqüències dels ERO, dels ERE, dels aco­mi­a­da­ments i les reta­lla­des, són els sec­tors labo­rals més febles, més en pre­cari. En canvi per­vi­uen i domi­nen d'una manera majestàtica els qua­dres diri­gents, pot­ser encara més pode­ro­sos que abans de la crisi.