Crisi i oportunitat

Que una crisi és una opor­tu­ni­tat és una dita que no deixa de tenir vali­desa pel fet d'haver-la escol­tat mil cops. I Cata­lu­nya està immersa en una crisi que liqui­darà mol­tes coses que con­si­deràvem ina­mo­vi­bles. Hem vis­cut molts anys en un món irreal, on era pos­si­ble esti­rar inde­fi­ni­da­ment més el braç que la màniga i on les admi­nis­tra­ci­ons havien nar­co­tit­zat el país amb la cul­tura de la sub­venció i l'expansió del cotó fluix social. És, doncs, moment de can­viar de tren. De moment, però, els cata­lans no aca­bem de tro­bar el vagó que ens ha de dur a un canvi de model econòmic i social, basat en nous i antics valors, noves mane­res d'enten­dre l'eco­no­mia i noves vetes de desen­vo­lu­pa­ment econòmic.

En aquest sen­tit, la pressa per sor­tir de la crisi ens empeny cap a pro­jec­tes dub­to­sos. Euro­ve­gas, del mag­nat Shel­don Adel­son, n'és el para­digma. Per ubi­car-hi aquest com­plex, la Gene­ra­li­tat ja ha ofert uns ter­renys al Baix Llo­bre­gat. Però hi ha més pro­jec­tes com aquest. Per revi­far el Port Fòrum de Sant Adrià del Besòs, un dis­ba­rat nas­cut durant el boom urbanístic, la dis­co­teca eivis­senca Amne­sia hi obrirà una filial con­ti­nen­tal. I a Ras­quera, petit poble de menys de mil habi­tants, l'Ajun­ta­ment ha donat llum verd per aco­llir una plan­tació de cànna­bis de set hectàrees. Tot això és un canvi de model?

paral·lela­ment, els nos­tres car­rers acu­llen dia sí i dia també mar­xes con­tra la crisi i les reta­lla­des gover­na­men­tals. Si les nos­tres auto­ri­tats no sem­blen encer­tar el camí de les refor­mes estruc­tu­rals, els mani­fes­tants ni tan sols pen­sen que això sigui desit­ja­ble. La seva resistència als can­vis con­ver­teix molts mani­fes­tants en la punta de llança del con­ser­va­do­risme reac­ci­o­nari. A base de repe­tir dog­mes han per­dut la capa­ci­tat d'anàlisi i el sen­tit de la rea­li­tat. Per exem­ple, un dels eslògans més repe­tits és “No a la pri­va­tit­zació de la uni­ver­si­tat” tot i que el govern de Cata­lu­nya no ho hagi pro­po­sat mai. Jo sí que ho dic: moder­nit­zar la uni­ver­si­tat és avançar en el canvi de model.

Aga­fem com a exem­ple un país medi­ter­rani amb la mateixa població que nosal­tres. Israel té una taxa d'atur del 5,4 per cent i la seva eco­no­mia va créixer un 4,8 per cent l'any pas­sat. Les expor­ta­ci­ons isra­e­li­a­nes van aug­men­tar, durant el mateix any, un 4,5 per cent. És el segon país, després dels Estats Units, amb més empre­ses al Nas­daq. Hi té molt a veure el fet que el 45 per cent de la seva població té un títol uni­ver­si­tari i l'estreta vin­cu­lació que hi ha entre el món acadèmic i el món empre­sa­rial.

Segons el pro­fes­sor isra­elià Ilan Chet, que va par­ti­ci­par fa pocs dies en un col·loqui orga­nit­zat per l'Asso­ci­ació Cata­lana d'Amics d'Israel (ACAI), la majo­ria d'uni­ver­si­tats del seu país són ges­ti­o­na­des con­jun­ta­ment pel sec­tor públic i pri­vat. Apli­quen un model pel qual les empre­ses pri­va­des explo­ten comer­ci­al­ment els pro­duc­tes cre­ats als cen­tres de recerca de les uni­ver­si­tats, les quals en cobren les patents i els royal­ties o rega­lies. Però alerta: com a mínim un terç d'aquests diners va direc­ta­ment a la but­xaca dels inves­ti­ga­dors. La con­seqüència és que les uni­ver­si­tats reben molts recur­sos econòmics pri­vats, que l'Estat se n'estal­via, que molts científics són mili­o­na­ris i que les empre­ses ofe­rei­xen pro­duc­tes inno­va­dors. Tot­hom hi gua­nya i ningú no hi perd.

La crisi no és només una etapa durant la qual cal aguan­tar el tem­po­ral. En aquest cas, resis­tir no és vèncer. La crisi ha de ser el revul­siu que per­meti fer les refor­mes estruc­tu­rals d'una vegada per sal­var l'estat del benes­tar.