Xantatge

Tot i que el meu psi­quia­tre per­so­nal m'ho va pro­hi­bir explícita­ment, ahir al matí em vaig dedi­car a lle­gir com alguna premsa de Madrid trac­tava la reso­lució del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya (TSJC) sobre el recurs de tres famílies per rebre l'ense­nya­ment en espa­nyol.

La con­clusió gene­ral és que els jut­ges del tri­bu­nal són uns pobres dia­bles incapaços de resis­tir les inten­ses pres­si­ons dels polítics naci­o­na­lis­tes. “La jus­ti­cia cata­lana man­tea al cas­te­llano”, “El Tri­bu­nal de Cataluña pas­te­lea con la len­gua”, etcètera. No ho he traduït al nos­tre idi­oma per allò que sem­pre és millor lle­gir les coses en la llen­gua ori­gi­nal i perquè així és més fàcil ado­nar-se que, quan es tracta de car­re­gar con­tra Cata­lu­nya, en alguns mit­jans tant els fa vuit com vui­tanta.

Aquests són els que valo­ren la justícia no per ella mateixa, sinó d'acord amb la sentència. Si els dóna la raó, el tri­bu­nal és un model d'inde­pendència i pro­fes­si­o­na­li­tat. Si no, el mateix tri­bu­nal i els matei­xos jut­ges són uns per­so­nat­ges dèbils que no poden resis­tir el xan­tatge polític.

En cap moment els ha pas­sat pel cap que els jut­ges estan en con­tacte amb la rea­li­tat cata­lana. I saben bé que el pano­rama a les esco­les no és el que des­cri­uen els colum­nis­tes de Madrid.

No cre­guin que aquesta con­ducta és episòdica. Perquè igual que car­re­guen con­tra un tri­bu­nal que els porta la contrària, dema­nen un canvi de les regles del joc democràtic fins que s'aco­modi als seus desig­nis. És a dir, que Cata­lu­nya sigui resi­dual.

Després encara s'estra­nyen que cada dia hi hagi més inde­pen­den­tis­tes.