Salvar la ferida

L'entre­vista de Pujol a Sal­va­dos cer­ti­fica només una obvi­e­tat: el Molt Hono­ra­ble és i serà sem­pre un gran his­pa­nista. Rec­tor per­petu dels alti­plans naci­o­nals, el pre­si­dent s'exposa als espa­nyols dol­gut amb la pell de brau, men­tre es som­nia trans­ves­tit d'Una­muno. Però el seu drama no és haver esgo­tat els argu­ments con­tra els inde­pen­den­tis­tes fins a con­ver­tir-s'hi a temps par­cial, sinó com­pro­var que s'ha pas­sat la vida llui­tant per una Espa­nya fictícia. “Yo no me he radi­ca­li­zado; se han radi­ca­li­zado las cir­cums­tan­cias.” Tot un clàssic: amor meu, ja saps que mai no et faré el salt, però és que les nenes es posen unes mini­fal­di­lles... Pujol és un nostàlgic en el sen­tit més radi­cal del terme (del grec, retorn al dolor), un enyo­rat per­so­na­lista que entona un “I had a dream” de baix con­tinu. El pre­si­dent viu com Amfor­tas al Par­si­fal wag­nerià; ferit per la pròpia sageta, intenta gua­rir la nafra que el mata de dolor. Però quan li tor­nen el sant grial i eli­mina el trau, acaba morint, perquè el plany era l'únic que el man­te­nia viu.

Com a bon espa­nyol, Jordi Évole emmarca molt bé el nos­tre com­plex de culpa: per això situa el pro­ta­go­nista en una Cata­lu­nya de xiruca que, ai las, només visita un pas­tor indepe de Jaén i un trans­por­tista a l'atur. Pujol diu sí a la inde­pendència –esbra­vat vora la llar de foc, amb un come­di­ant xar­nego– pel mateix motiu que tria Manuel Cuyàs per dic­tar les memòries; sap per­fec­ta­ment que, de pre­gun­tes incòmodes, Évole no li'n farà ni una. Exhi­beix la ferida als espa­nyols, els diu que el rei pot­ser s'enfa­darà, i tal dia farà un any. Però la sàvia pro­vidència va fer coin­ci­dir Sal­va­dos amb un 30 minuts dedi­cat als etar­res pene­dits que con­tac­ten amb les seves vícti­mes; de nou, nostàlgia del dol. Una d'aques­tes, Iñaki García, hi deia que més enllà de superar la ferida del ter­ror, l'impor­tant és què lle­gi­ran els fills i néts bas­cos quan es parli d'Euskadi i d'ETA en el futur. I el pujo­lisme, com el nar­ra­rem? Sabrem què ens hi hem dei­xat per obra del pac­tisme asse­nyat o encara en gau­di­rem mirant de sal­var la ferida?