‘Trágala'

Ara que està de moda com­me­mo­rar la Cons­ti­tució libe­ral del 1812, la Pepa, i que alguns humo­ris­tes –els matei­xos que tenen un pro­blema amb Cata­lu­nya– sem­bla que enyo­ren, he recor­dat que pocs anys després, amb motiu del Tri­enni Libe­ral del gene­ral Riego –que va inau­gu­rar un llarg cicle d'inter­ven­ci­ons polítiques dels mili­tars que va arri­bar fins al 1981–, es va posar en cir­cu­lació un himne, ano­me­nat Trágala, perro. Un himne que anava adreçat als par­ti­da­ris de l'abso­lu­tisme, que després es van pren­dre la seva revenja durant la Dècada Omi­nosa, i el nom ja ho diu tot. Bé, el cas és que, més enllà de les ide­o­lo­gies dels uns i dels altres, la cançó expres­sava millor que qual­se­vol epi­sodi com s'ente­nia la política espa­nyola. És a dir: es trac­tava de con­quis­tar el poder per impo­sar a l'altre, al que pen­sava dife­rent, una manera de fer les coses. Li agradés o no. No cal dir que quan els torns can­vi­a­ven assistíem a la mateixa cerimònia, però amb actors dife­rents.

Quan s'exa­mina la història d'Espa­nya un acaba fent-se aquesta sim­ple pre­gunta: pro­gres­sem? Perquè si les rela­ci­ons amb el que pensa dife­rent només s'ente­nen com a impo­sició, pot­ser cal que algú s'ho faci mirar.

Hi ha qui afirma aquests dies que Espa­nya té un pro­blema. No s'enga­nyin amb aquesta for­mu­lació de la qüestió. El que volen dir és que ells ja tenen la solució per a Cata­lu­nya. Quina? Fàcil: impo­sar-li la lli­ber­tat. La lli­ber­tat de ser com ells, de pen­sar com ells i de par­lar com ells, que fent-ho, natu­ral­ment, en la llen­gua de l'imperi, ens por­tarà a la redempció.