Les dues agendes
La política catalana passa per alts i baixos ben curiosos. Vàrem començar aquesta setmana escoltant la presentació de les noves dades sobre balances fiscals. El conseller d'Economia, Mas-Colell, posava el crit al cel i deia ben alt: “Només amb la meitat de diners que no ens retornen, Catalunya no hauria fet dèficit.” Aquestes afirmacions van provocar malestar i angoixa als catalans que fa dies tenen memoritzat que 16.409 milions d'euros marxen de Catalunya cap a Madrid. Mes ràbia per a aquells que fan números i miren el detall i veuen que cada català regala a l'Estat 2.251 euros cada any; és a dir, 187 euros al mes, és a dir, 6,25 euros al dia, és a dir, 0,26 cada hora.
Aquestes dades provoquen a molts catalans que els surti la vena independentista que a l'hora de la veritat no acaba de concretar-se en els processos electorals. Amb aquests números es veu amb claredat que les finances catalanes no funcionen malgrat que continuïn les seqüències de les retallades.
Allò que cal és un retoc de dalt a baix al sistema de finançament en el cas que no vulguem prendre mal, han dit per activa i per passiva els entesos en la matèria.
La mateixa setmana, des del Col·legi d'Economistes de Catalunya escolto que de tota la riquesa que es genera des de Catalunya, el 8,4 per cent ja no torna mai més. Al cap d'unes hores des del Parlament segueix la música de “l'Espanya ens roba”. A l'altre costat de la moneda, no hi ha cap mitja de comunicació de Madrid que dediqui ni a favor ni en contra els seus editorials al dèficit català.
Cal estar atents, tot i que fins ara, i serà la primera vegada, a la campanya electoral Andalusa no s'ha parlat ni a favor ni en contra del dèficit català. Des del Govern central tampoc no es parla del dèficit català. Es parla del de totes les comunitats, com a principals culpables del dèficit espanyol.
A l'hora d'ajustar els números, CiU ha aconseguit, i gràcies a l'abstenció del Partit Popular, que el Parlament aprovi el tiquet moderador per a les receptes mèdiques o la polèmica taxa turística i d'altres impostos, com la pujada del cànon de l'aigua i algun altre que servirà per mig omplir la malmesa caixa.
La sensació és que hi ha dues agendes: l'agenda de futur, la que cal per canviar la política catalana de dalt a baix, i la complicada agenda del dia a dia, que passa per fer acords amb qui sigui i com sigui per fer bullir l'olla.
