Un sostre molt baix

Arran de la denúncia pre­sen­tada per modi­fi­car tot el sis­tema esco­lar de Cata­lu­nya amb relació a la pre­pon­derància del català com a llen­gua vehi­cu­lar, s'ha posat molta insistència en el fet que eren només tres les famílies deman­dants que recla­ma­ven aquest canvi de model. Es tracta d'un èmfasi con­tra­pro­du­ent perquè, com apun­tava Josep M. Fona­lle­ras en aquest diari, demà mateix les famílies deman­dants poden ser mol­tes més: tres-cen­tes o tres mil. Vaja, de fet, és pre­vi­si­ble que, con­ve­ni­ent­ment induïdes, n'hi haurà mol­tes més.

És indis­cu­ti­ble que qual­se­vol cohesió social i pos­si­bi­li­tat de futur passa per tan­car el tema de la llen­gua cata­lana, secu­lar­ment en escac i mat per un estat que, diguem-ho de manera pre­cisa, vol ani­hi­lar tot allò que no sigui cas­tellà. En aquest sen­tit, a Cata­lu­nya cal ser cons­ci­ents que el nos­tre idi­oma s'ha man­tin­gut gràcies a la volun­tat dels cata­la­no­par­lants que l'han con­ti­nuat usant, gràcies als cas­te­lla­no­par­lants que l'han adop­tat com a pri­mer idi­oma o com a idi­oma secun­dari, i gràcies a tots aquells ciu­ta­dans que no s'hi han mos­trat refrac­ta­ris. Ha arri­bat l'hora de fer pas­sos con­clo­ents. En pri­mer lloc, cal rede­fi­nir el marc social que no és refrac­tari a l'idi­oma català. I a par­tir d'aquí cons­truir l'únic espai democràtic pos­si­ble, cons­tituït per aque­lla part de la ciu­ta­da­nia que té sen­tit de l'alte­ri­tat, que vol par­ti­ci­par d'una llen­gua i que, per tant, vol cons­ti­tuir un veri­ta­ble marc de con­vivència. Entre­mig d'aquest procés el cata­la­nisme tam­poc podrà anar amb el lliri a la mà i creure que tot està per fer i que tot és pos­si­ble. Perquè no és veri­tat. Hi ha molts ciu­ta­dans de Cata­lu­nya que, gràcies a les prer­ro­ga­ti­ves del dret de con­questa i a la poca for­ta­lesa moral de tants polítics cata­la­nis­tes incapaços de denun­ciar la xenofòbia, han dis­si­mu­lat i con­ti­nuen dis­si­mu­lant com a opció política allò que no és res més que una manca abso­luta de tarannà democràtic. Sen­tir com Con­su­elo San­tos, una de les deman­dants, parla en nom de la comu­ni­dad cas­te­lla­no­ha­blante o rela­ci­ona la immersió lingüística amb la segre­gació racial als EUA de prin­ci­pis del XX ens dóna una mesura pre­cisa del nos­tre sos­tre democràtic, tan baix.