Conservar/Exhibir

Amb motiu de l'expo­sició que la nova Fil­mo­teca de Cata­lu­nya ha dedi­cat a la memòria de la Guerra Civil podem veure els talls des­car­tats de les entre­vis­tes que Jaime Camino va rea­lit­zar per a La vieja memòria. Els talls estan com­po­sats de llar­gues entre­vis­tes amb gent que van ser pro­ta­go­nis­tes de la guerra. La memòria tes­ti­mo­nial d'aquesta gent és clau per enten­dre millor el con­flicte. L'exhi­bició d'aquest mate­rial, que ha anat acom­pa­nyat de dues ses­si­ons en què s'han mos­trat les entre­vis­tes a Josep Tar­ra­de­llas i la Pasi­o­na­ria, exem­pli­fica molt bé la doble funció que té una Fil­mo­teca. El fons que Jaime Camino tenia de la pel·lícula ha anat a parar a la ins­ti­tució perquè aquesta el con­servi, però també perquè l'exhi­beixi. L'exhi­bició d'aquest mate­rial pot sem­blar con­tra­dictòria amb els vells anhels de la cinefília, però demos­tra que es pot fer una política per con­ver­tir l'arxiu audi­o­vi­sual en un bé patri­mo­nial que pot interes­sar a tot­hom per la seva força com a docu­ment.

En un moment en què les reta­lla­des con­ver­tei­xen tota aposta per un nou equi­pa­ment en un estrany signe de luxe, el fet que s'hagi pogut inau­gu­rar una seu de la Fil­mo­teca al barri del Raval, amb dues sales d'exhi­bició, una bibli­o­teca espe­ci­a­lit­zada i un espai expo­si­tiu, és una bona notícia. Ho és perquè supera el vell greuge històric d'haver dut a terme impor­tants polítiques de patri­moni sense pen­sar que la cre­ació d'un espai per a una fil­mo­teca havia de ser una aposta clau. També ho és perquè, a més de ser un espai per con­ser­var un patri­moni audi­o­vi­sual i pre­ser­var-lo, una fil­mo­teca és un lloc on es duen a terme veri­ta­bles polítiques de peda­go­gia i pro­moció d'una deter­mi­nada cul­tura audi­o­vi­sual. A vega­des es té la sen­sació que les velles pel·lícules for­men part d'alguna cosa con­dem­nada a l'oblit, que els clàssics del cinema són tan vells com els clàssics grecs o lla­tins i que en plena era de les mul­ti­pan­ta­lles no cal pre­gun­tar-se qui­nes són les arrels de l'audi­o­vi­sual que l'han fet pos­si­ble. La Fil­mo­teca ens demos­tra que la memòria del cinema ha de ser una memòria viva, com­par­tida per diver­ses gene­ra­ci­ons i que cal fer una veri­ta­ble tre­ball per mos­trar-la i difon­dre-la. La força del nou equi­pa­ment ha de resi­dir a saber tro­bar una har­mo­nia entre la política de con­ser­vació i la d'exhi­bició, entre l'arxiu i la pan­ta­lla viva, entre l'espe­ci­a­lit­zació i la divul­gació. Que la Fil­mo­teca tin­gui un espai reno­vat, moder­nit­zat i obert a les neces­si­tats del segle XXI és una petita espe­rança enmig de la trista recessió.