Opinió

Primer els bons

Els professors acompanyen i completen la feina dels pares o tutors d'educar i formar els joves, però no poden substituir-los

En prin­cipi tot­hom hi està d'acord, pri­mer que pas­sin els més pre­pa­rats, els més tre­ba­lla­dors, els més cul­tes, aquells que han de regir la soci­e­tat en la seva més àmplia vari­e­tat, molt més en aquest temps de crisi tan forta i dura per a tanta gent. Han de diri­gir els més aptes la política, l'eco­no­mia, la sani­tat, l'edu­cació i la cul­tura en gene­ral. Ara bé, apa­rei­xen les crítiques a la meri­tocràcia i ales­ho­res s'aca­ben impo­sant uns plan­te­ja­ments supo­sa­da­ment igua­li­ta­ris. I d'aquí s'arriba a la medi­o­cri­tat. Es reclama que tots siguem iguals en drets –fet que no dis­cu­teix ningú des d'un plan­te­ja­ment democràtic–, però no des de l'excel·lència i el rigor, sinó d'un sos­tre baix, des de la vul­ga­ri­tat, del no-esforç. D'una forma més pro­funda, lúcida, bri­llant i aguda va començar a par­lar d'aquests temes en Gre­go­rio Luri a les VI Jor­na­des de Filo­so­fia de Lleida a l'IEI (Ins­ti­tut d'Estu­dis Iler­dencs). Un filòsof d'obra prolífica, doc­tor reco­ne­gut, que s'enor­gu­lleix de ser mes­tre de Magis­teri, pres­ti­giat com un dels prin­ci­pals espe­ci­a­lis­tes ana­lis­tes del món de la peda­go­gia actual.

Les jor­na­des trac­ta­ven de pen­sar sobre la política i l'eco­no­mia, del món pedagògic i de l'evi­dent fracàs esco­lar dels nos­tres nens i ado­les­cents, una ter­cera part del total; res van dei­xar d'ana­lit­zar amb la valen­tia i la crítica que molts altres hau­rien de fer. Començant pels pares, seguint per les ins­ti­tu­ci­ons i, en menor grau per la ingent feina que han de fer, l'escola i els ins­ti­tuts. La dada que només un 5% dels alum­nes arri­ben a l'excel·lència va d'acord amb saber que el nos­tre nivell de resul­tats només és millor en tot Europa que Malta i Tur­quia.

A Cata­lu­nya de vega­des hi ha temor d'enca­rar de forma crítica l'edu­cació i for­mació dels nens i joves, sovint apa­reix una reacció popu­lista que de forma caòtica és incapaç d'accep­tar que la idea i el desig d'igual­tat sovint és només l'enno­bli­ment de la vul­ga­ri­tat. L'axi­oma del dis­curs que la democràcia i tot el democràtic és vàlid per a la cul­tura democràtica, no és cor­recte. Dar­rere hi pot haver una mena d'un nou huma­nisme democràtic basat en la medi­o­cri­tat.

D'altra banda hi ha un perill, si poten­ciem la inne­ga­ble lluita per la igual­tat sense un com­promís de tre­ball, dels mèrits que cadascú hi aporta, cas­ti­guem els nens o nois i noies que sí que es com­pro­me­ten en la seva edu­cació o for­mació. Dar­rere els ado­les­cents i nens sem­pre apa­rei­xen els pares o el nucli fami­liar o d'afecte que té cura d'ells. Un repte que sem­bla hi hau­ria d'haver més gent dis­po­sada a refle­xi­o­nar-hi. En un món de contínua infor­mació, on els nens i joves tenen més habi­li­tat per moure-s'hi, cal estar al seu cos­tat. I és d'aquí on vénen les man­can­ces.

L'altre dia en aques­tes pre­sen­ta­ci­ons de preins­cripció pel curs vinent pels ins­ti­tuts, el direc­tor d'un d'aquest cen­tres deia que la feina prin­ci­pal estava al cantó dels pares, que el pro­fes­so­rat és el com­ple­ment de la seva for­mació i edu­cació, per aquest ordre, però que en cap cas poden els pro­ge­ni­tors o res­pon­sa­bles can­sar-se o dimi­tir d'edu­car, de con­duir els nois i noies i ado­les­cents. Ells acom­pa­nyen i com­ple­ten la feina dels pares o tutors, però no poden subs­ti­tuir-los.

Unes jor­na­des de filo­so­fia en un temp­ta­dor cap de set­mana pri­ma­ve­ral a Lleida ja deia molt del com­promís dels con­gres­sis­tes. Es posava de mani­fest que el mèrit és impor­tant, que cal valo­rar-lo, no sobre­va­lo­rar-lo, que el ser edu­cat i en for­mació ha de fer el seu esforç indi­vi­dual per créixer, per reconèixer-se, per obviar una igual­tat basada en una manca d'ambició cre­a­dora i per­so­nal. Massa sovint es parla d'una igual­tat posada com a objec­tiu quan després als nois i joves només se'ls des­taca indi­vi­du­a­lis­mes fútils i super­fi­ci­als. Els mèrits indi­vi­du­als, la meri­tocràcia basada en la vàlua i l'esforç, és un acte de justícia, a mi em sem­bla que dels més res­pec­ta­bles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.