‘Quo usque tandem, Catilinas…'

Així començava la pri­mera Cati­linària de Cícero, que deia: “Fins quan abu­saràs de la nos­tra paciència”? I a con­ti­nu­ació hi afe­gia: “Fins quan aquesta boge­ria teva seguirà rient-se de nosal­tres i quan aca­barà aquesta desen­fre­nada audiència teva”? És exac­ta­ment així com, natu­ral­ment, ens podem sen­tir els cata­lans davant la dis­cri­mi­nació, la con­si­de­ració de la mal­que­rida d'una Espa­nya que ja ni tan sols es pren la molèstia de dis­si­mu­lar l'hos­ti­li­tat que demos­tra fins i tot amb un tracte indigne i que sap que, política­ment, l'única cosa en la qual dre­tes i esquer­res coin­ci­dei­xen ple­na­ment és en la inde­cli­na­ble volun­tat uni­for­mista, cen­tra­lista i deci­dida a impo­sar un règim de soli­da­ri­tat que va fins a uns extrems de total ini­qui­tat. En efecte, ara ja no es pre­o­cu­pen de seguir les ins­truc­ci­ons d'aquell monarca que reco­ma­nava, com un imam musulmà de Ter­rassa, allò que “se con­siga el efecto sin que se note el cui­dado”. L'imam en qüestió també pre­di­cava que calia pegar a les dones, però sense dei­xar mar­ques i senyals visi­bles. A més a més, l'extracció de sang econòmica, que s'ano­mena espoli fis­cal, es fa més enllà del que neces­sita l'Espa­nya sub­si­di­ada; tant la sub­ven­ci­o­nada per la pobresa rela­tiva com la gran esponja del xucla­dor riquíssim de Madrid es fan amb una clara vul­ne­ració del prin­cipi d'ordi­na­li­tat. És a dir, sal­tant-se la norma que diu que el recep­tor d'ajuts, després de vam­pi­rit­zar el donant, no el superi en riquesa i benes­tar o que el des­ti­na­tari de les trans­fu­si­ons sigui cap­da­van­ter a la llista dels bene­fi­cis. A part del fet que la soli­da­ri­tat està pen­sada per donar una empenta a qui la neces­sita, però de cap de les mane­res pot ser una cadena perpètua per als que, amb esforç, tre­ball i sacri­fici, gene­ren els recur­sos que es redis­tri­bu­ei­xen sem­pre amb una direcció de sen­tit únic.

Per si no tenien prou clar com fun­ci­o­nen les coses en aquest esquema de meca­nisme per­vers i diabòlic, ara ha escla­tat sob­ta­da­ment i sense anestèsia el pro­blema de les auto­pis­tes de Madrid. Si fem memòria, recor­da­rem que, igual que el pri­mer fer­ro­car­ril penin­su­lar, també la pri­mera auto­pista va ser la del traçat Bar­ce­lona-Mataró. Això pas­sava ara fa 43 anys a con­seqüència d'un informe del Banc Mun­dial, que va esta­blir les bases del pla d'esta­bi­lit­zació ela­bo­rat pels minis­tres tecnòcra­tes del tar­do­fran­quisme. Segons la legis­lació, la durada màxima d'una con­cessió només podia ser de 40 anys i, per tant, a hores d'ara ja ens hau­rien d'haver eman­ci­pat del peatge a per­petuïtat. D'entrada, la pro­mo­tora Banku­nion va obser­var que el negoci no era tan ren­di­ble com havien pre­vist i, per això, va ven­dre'l a La Caixa, que segu­ra­ment ja havia des­co­bert que la clau dels bene­fi­cis era l'auto­rit­zació admi­nis­tra­tiva d'unes tari­fes més ele­va­des. I, efec­ti­va­ment, es van que­dar el nucli ori­gi­nari d'Acesa i, per exigències del guió i capa­ci­tat de per­su­a­dir els poders públics, natu­ral­ment, van apu­jar les tari­fes i van créixer els bene­fi­cis. Les altres tècni­ques són ben cone­gu­des. Uti­lit­zar les obres de man­te­ni­ment o l'ampli­ació d'un car­ril per acon­se­guir uns preus més alts o la sig­na­tura de con­trac­tes lle­o­nins i dra­co­ni­ans per allar­gar la durada de la con­cessió. Poste­ri­or­ment es va apli­car el peatge tou, a canvi de més anys de negoci, o el peatge a l'ombra, que, per opa­ci­tat i des­con­trol, ni sabem els ren­di­ments que dóna. Per cert, no hi ha cap par­tit polític que demani la publi­ci­tat al Par­la­ment dels diners obtin­guts per aquests con­cep­tes a l'ombra, i alguna expli­cació del motiu que jus­ti­fi­qui un aug­ment de les tari­fes, que, mal­grat una cons­trucció amor­tit­zada i un nom­bre d'emple­ats molt baix, s'apu­gen més que l'IPC, que ja seria una exa­ge­ració i una bar­ba­ri­tat. Doncs bé, ara resulta que, en la patètica política de gran­deur d'un José María Aznar que ges­ti­cu­lava com si tingués un gran país al dar­rere, va optar per repe­tir la jugada de González-Guerra amb l'AVE Madrid-Sevi­lla i va encar­re­gar cinc auto­pis­tes R; és a dir, radi­als de peatge (que “aquí en Madrid no es cos­tum­bre pagar”), que, natu­ral­ment, enmig d'una espessa xarxa d'auto­vies gratuïtes, no són ren­di­bles. Ans al con­trari, han conduït les cons­truc­to­res-explo­ta­do­res al caire de la sus­pensió de paga­ments, avui pro­ce­di­ment con­cur­sal.

Que n'és de bonic, tenir deli­ris de gran­desa, pac­tar la seva exe­cució amb un govern cen­tra­lista i posar el pro­jecte a la dis­po­sició de l'Ajun­ta­ment de Madrid, que ara (amb 7.000 mili­ons d'euros de deute) ni sap per on sor­tir de l'embo­lic. Ja l'ante­ces­sor Gallardón va cons­truir, a través de l'empresa Arpe­gio, 89 esta­ci­ons de metro finançades amb fons de cohesió de la UE. A Cata­lu­nya, el minis­tre Álva­rez-Cas­cos li va dir que, quan es tracta de Madrid, cal fer un cor­rem-hi tots. En canvi, a Bar­ce­lona, el “vuelva usted mañana” habi­tual, ni cinc cèntims i, és clar, una sola estació de metro en el mateix període. Casu­al­ment, la de Tri­ni­tat, que així es pot dir “una i trina” i fer veure que se'n van fer tres. La situ­ació és, doncs, la següent: Cata­lu­nya (i molts anys més tard també Aragó, Navarra, el País Basc i el País Valencià) sem­pre ha estat con­dem­nada a pagar allò que per a la resta és gratuït i, com a càstig suple­men­tari, els impos­tos sobre la recap­tació. I en la tècnica habi­tual de l'actual govern es fil­tra la notícia d'un propòsit i s'espera la reacció abans d'actuar en con­seqüència. Sur­ten els direc­tius d'Aber­tis i, com un nunci de poble, toquen el cor­netí i fan saber que han obert con­ver­ses per allar­gar molts anys més les con­ces­si­ons a fi de pagar les pèrdues de les megalòmanes i faraòniques equi­vo­ca­ci­ons viàries de Madrid. Els bene­fi­cis de la sang, suor i llàgri­mes dels cata­lans són Aber­tis, Glo­bal­via (FCC i Bankia), Fer­ro­vial, Sacyr i OHL; és a dir, tot el qua­dre d'honor de la patro­nal Seo­pan, excepte l'ACS de Flo­ren­tino Pérez, que està tre­ba­llant la fusió de Gas Natu­ral, Iber­drola i Rep­sol. Ja se sap que on es gua­nyen diners sense risc i a costa dels usu­a­ris és en els sec­tors regu­lats i de tarifa apro­vada pels governs i pagada pels con­tri­bu­ents. És un autèntic escàndol que els exgo­ver­nants cobrin de con­se­llers super­pa­gats, com ara Aznar i l'exvi­ce­pre­si­denta Sal­gado fan a Endesa, una empresa esta­tal que per­tany a una potència estran­gera. Però també sem­bla que hau­ria de ser incom­pa­ti­ble la gestió d'empre­ses para­sitàries de ser­veis públics amb qual­se­vol càrrec asses­sor del govern, encara que sigui a títol honorífic. Bé, vaja, dic jo. Ah! I peat­ges per­pe­tus per anar tirant de la rifeta.