Fam

De tant en tant lle­geixo notícies pre­o­cu­pants sobre els països afri­cans. Un nen que mor de gana cada tres minuts. Refu­gi­ats que es comp­ten per dese­nes de milers de per­so­nes. Gent que mor per malal­ties que, això és el més greu, tenen cura als països occi­den­tals... La llista és molt llarga i col­peix totes les consciències. Mal­grat que, a còpia de sen­tir-la, molts aca­ben per immu­nit­zar-se, per con­si­de­rar que la cosa no va amb ells.

L'afer és molt com­plex i hi ha un gran risc en des­pat­xar-lo en qua­tre rat­lles. Però el pri­mer en què estic en des­a­cord és en con­si­de­rar que tot el que passa a l'Àfrica és culpa dels occi­den­tals. Cer­ta­ment, durant molts anys es van come­tre autènti­ques sal­vat­ja­des. I si algú en dubta, en té prou amb repas­sar la història del Congo, pro­pi­e­tat per­so­nal de Leo­pold III i que va ins­pi­rar El cor de les tene­bres, de Joseph Con­rad.

Uns estu­dis pru­dents afir­men que el 25% del PIB de l'Àfrica es mal­ba­rata en sub­orns i en tra­mes cor­rup­tes. Amb això n'hi hau­ria prou per posar fi en pocs anys a les xacres del con­ti­nent.

Un gran error dels països occi­den­tals, moguts per l'huma­ni­ta­risme i, pot­ser, pel sen­ti­ment de culpa, és inter­ve­nir-hi per redi­mir els afri­cans de la misèria. Jo no sé quina és la solució, però sí que el nego­ciat de bones inten­ci­ons, un cop més, té un efecte limi­tat després d'abo­car-hi recur­sos a l'engròs. Hi ha autors que han estu­diat aquest feno­men a fons.

Podríem pro­var, durant un temps, a treure la mà de sobre de l'espat­lla dels afri­cans i dei­xar que ells tro­bes­sin el seu camí.