Ítaca

Ítaca, la pàtria d'Ulis­ses, s'ha con­ver­tit en la imatge mítica del lloc on ha d'anar el nos­tre país: la inde­pendència. Els he con­fes­sar que quan vaig sen­tir que el pre­si­dent Artur Mas uti­lit­zava aquesta imatge, vaig pen­sar que era un polític molt hàbil. Per què? Doncs perquè el que neces­sita qual­se­vol poble en moments de deso­ri­en­tació és mar­car-se algun gran objec­tiu. Rajoy l'hau­ria de copiar. També en això.

Des del minut següent que Mas va expo­sar aquesta imatge, alguns van inten­tar des­qua­li­fi­car-la amb la cançoneta de sem­pre: que si ara estem en crisi, que si ara no són hores, que si aquests no són els pro­ble­mes que pre­o­cu­pen a la gent, etcètera. Per cert, en canvi, això del mapa del temps de TV3 sí que sem­bla que pre­o­cupa molt la gent. Si més no, deter­mi­nada gent.

Ítaca, el poema de Kons­tan­di­nos Kava­fis, traduït pel gran Car­les Riba, conté la clau del full de ruta de Cata­lu­nya.

Perquè d'una banda ens explica que tan impor­tant com arri­bar a Ítaca és el viatge. Que és el punt en què ens tro­bem ara mateix.

Però, a més, el poema, que jo reco­mano sem­pre a tota per­sona que passa per un mal moment, ens diu: “Els Lestrígons i els Ciclops, i el feroç Poseidó,/ mai no serà que els topis si no els por­tes amb tu dins de la teva ànima,/ si no és la teva ànima que els dreça davant teu.”

Les estro­fes de Kava­fis són profètiques, i en aquests moments de crisi per­so­nal i social són molt valu­o­ses. En el nos­tre camí d'Ítaca hi haurà qui ens posarà tots els obs­ta­cles que pugui. Però el que no podem fer mai és aixe­car-los nosal­tres matei­xos.