Espanya és el problema!
la conveniència d'un divorci amistós. Voler evitar-lo per la força no l'impedirà
Amb la victòria del PP en les darreres legislatives, per majoria absoluta, i amb els populars governant la majoria d'autonomies, la caverna mediàtica de la dreta més reaccionària infla el pit i aprofita qualsevol circumstància per manifestar el seu menyspreu contra Catalunya i pressionar al govern perquè recentralitzi l'Estat seguint l'ideari franquista de la unidad de destino (?).
Tant ens fa quina sigui la seva capacitat de pressionar el govern de Rajoy i que l'ABC i La Razón segueixin menyspreant-nos amb insolents portades o que persisteixin en la seva obstinada fòbia als catalans, a la nostra cultura i la nostra llengua, ja que mai aconseguiran que deixem de lluitar per la nostra sobirania. Tot i això, podem dir-los que si Catalunya és el seu problema, hi han maneres àgils de resoldre'l: es requereix saber aprofitar les lliçons que la història ens ofereix per, en poques hores, deixar definitivament solucionat el “problema”. Només cal asseure's amb el govern de la Generalitat i adoptar l'acord pres de manera pacífica i amistosa pels representats de l'antiga Txecoslovàquia que va donar lloc, l'1 de gener del 1993, a la constitució de dues noves nacions, Txèquia i Eslovàquia, tot un exemple de com, amb voluntat política, es pot resoldre una desavinença ancestral com la que mantenen Catalunya i Espanya. Tres-cents anys de discordances avalen la conveniència d'un divorci amistós. Voler evitar-lo per la força no impedirà que es materialitzi, car s'ha evidenciat que la convivència és impossible.
Que en els actuals moments s'hagi constituït l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és molt positiu i esperançador per a l'assoliment de la desitjada independència, car als darrers presidents de la Generalitat els ha mancat convicció i fermesa, no només per no retre acatament i agenollar-se a les exigències del govern central, sigui del PP o del PSOE, sinó per contrarestar les seves injúries. La feblesa i contradiccions del president Mas afebleixen més Catalunya, que ja és la ventafocs de les autonomies. És per això que cal dir prou i prendre la iniciativa com la protagonista de La Ventafocs dels germans Grimm (en aquesta iniciativa l'ANC pot esdevenir cabdal). Caldrà despullar-nos dels prejudicis de tants anys de submissió i, com la Ventafocs, tenir el coratge de llançar-nos a “ballar”, malgrat sigui a contracor de la madrastra Espanya. Si ballem saltant l'injuriós mur de l'asfixia, tenim moltes possibilitats d'aconseguir l'alliberament desitjat.
Un petit inventari de l'espoli que ens apliquen sistemàticament ens ajudarà a adonar-nos que si els polítics no s'atreveixen a fer el pas endavant, ho haurem de fer els ciutadans: 1) l'Estat ens aplica un robatori anual del 8% del PIB, que en 24 anys ja superen els 213.963 M€; 2) l'Estat ens exigeix que el dèficit sigui inferior al 1,5% del PIB, però segueix sense pagar els milions d'euros que ens deu; 3) persistents obstacles a la nostra llengua i al nostre model d'immersió lingüística; 4) entrebancs a les emissions de TV3 al País Valencià i a les Illes i polítiques d'extermini de la llengua catalana; 5) negligència intencionada de Foment a invertir en infraestructures a Catalunya, exemples com l'N-II, Rodalies de Renfe, l'alta velocitat o la connexió ferroviària amb l'aeroport i el port de Barcelona ho palesen; 6) negativa al corredor mediterrani i que el Prat sigui gestionat des de Barcelona; 7) negativa sistemàtica que puguem tenir seleccions nacionals; 8) desballestament de la xarxa de caixes d'estalvis catalanes.
Aquest menyspreu persistent fa evocar alguns fragments del poema El meu poble i jo de Salvador Espriu: “Bevíem a glops aspres vins de burla”, “Tenim la raó contra bords i lladres”; “Davallats del pou, esguardem enlaire el meu poble i jo” per dir: prou a tanta submissió vergonyant i per “en encesa espera” alçar-nos vers l'assalt definitiu a la plena sobirania nacional.
