Cop d'estat: el concepte

Ni Ítaca ni Las Vegas, la pri­mera funció d'un govern és la pre­ser­vació de l'ordre públic. Sense això qual­se­vol estratègia naci­o­nal, qual­se­vol pro­jecte de futur resul­ten implan­te­ja­bles.

Un dia d'estiu de l'any 2006 un batalló de sin­di­ca­lis­tes d'Ibe­ria van ocu­par pis­tes de l'aero­port del Prat, sense poder al·legar ignorància de la situ­ació de perill que esta­ven cre­ant, i es van haver de can­cel·lar 544 vols, més de la mei­tat, en plena ope­ració sor­tida. El juny del 2011 una trepa de dos mil pre­sump­tes indig­nats van asset­jar el Par­la­ment de Cata­lu­nya amb la decla­rada intenció d'impe­dir la seva acti­vi­tat (“Par­la­ment tan­cat per revo­lució”, deia una ima­gi­na­tiva pan­carta). Dijous pas­sat una vaga gene­ral con­vo­cada pels sin­di­cats espa­nyols va ser­vir de cober­tura i jus­ti­fi­cació a un epi­sodi de violència con­tra el comerç, la cir­cu­lació i l'espai públic de Bar­ce­lona –l'alcal­dia va valo­rar en més de mig milió d'euros els danys cau­sats, només, en mobi­li­ari urbà–, i encara és hora que cap dels con­vo­cants se senti en l'obli­gació de dei­xar clara la línia que els separa dels vàndals.

Ara ima­gi­nem que tres situ­a­ci­ons d'aquesta enver­ga­dura es con­cen­tren en un mateix dia: el col·lapse estarà ser­vit. Aquesta collita roja és fruit de la deriva expe­ri­men­tada els últims temps en l'eco­sis­tema polític català. El sen­ti­ment d'inde­fensió pro­vo­cat en els ciu­ta­dans avança de manera direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la ino­perància de la llei, la des­le­gi­ti­mació de les ins­ti­tu­ci­ons i el descrèdit de l'auto­ri­tat.

Cur­zio Mala­parte afir­mava l'any 1931 que perquè tri­omfi un cop d'estat només cal “un miler de tècnics” orga­nit­zats a fi d'anul·lar el fun­ci­o­na­ment de l'Estat i la cor­recta com­prensió dels fets per part de la població. Si algú no n'està orga­nit­zant un a Cata­lu­nya ara mateix, en té tots els ingre­di­ents a la seva dis­po­sició, i la recepta és fàcil d'acon­se­guir. Tam­poc no cal pen­sar que el gali­far­deu que prac­tica el deport de cre­mar con­te­ni­dors en té gaire idea, del que està fent, ni el babau amb Iphone que el filma amb fruïció, ni l'ampli sec­tor plo­ra­mi­ques de la soci­e­tat civil que cau en la trampa de filo­so­far sobre les cau­ses de la violència per rela­ti­vit­zar-ne els efec­tes, ni molts res­pon­sa­bles intel·lec­tu­als que es recreen en la pers­pec­tiva de l'abisme; però tots ple­gats demos­tren als cata­lans que els convé tor­nar a aga­far el timó abans que els pira­tes o els cor­sa­ris, tant se val, ens enfon­sin.