Cortina de fum

Fa uns anys, un grup d'estu­di­ants varen fil­mar les mar­xes que els tre­ba­lla­dors de l'empresa Sin­tel varen fer per les car­re­te­res espa­nyo­les fins a Madrid per par­ti­ci­par en la mani­fes­tació de l'1 de maig. Allà, un dels tre­ba­lla­dors va donar un cop de bastó al diri­gent de Comis­si­ons Obre­res, José María Fidalgo. Tots els mit­jans varen des­ta­car l'inci­dent. Per culpa de l'acció irre­fle­xiva d'una per­sona, es varen difu­mi­nar les rei­vin­di­ca­ci­ons dels llui­ta­dors de Sin­tel. El docu­men­tal 200 km, fil­mat pels estu­di­ants, refle­xi­o­nava sobre com l'impacte d'un gest vio­lent o la força que unes imat­ges poden tenir poden des­ar­ti­cu­lar allò cons­truït prèvia­ment.

Una set­mana després de la vaga gene­ral tinc la sen­sació que la història no fa més que repe­tir-se i ampli­fi­car-se. La vaga pot­ser no va tenir l'impacte espe­rat en alguns sec­tors can­sats i ate­mo­rits per la crisi i les reta­lla­des, però les mani­fes­ta­ci­ons a les prin­ci­pals ciu­tats espa­nyo­les varen ser un èxit de civisme i par­ti­ci­pació. Des de les mani­fes­ta­ci­ons con­tra la guerra de l'Iraq no hi havia hagut mai un seguit de mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries paral·leles en con­tra de deter­mi­na­des polítiques de dreta. La ciu­ta­da­nia va sor­tir al car­rer de forma unitària per rei­vin­di­car justícia social, per cri­ti­car els atemp­tats con­tra la soci­e­tat del benes­tar i per afir­mar que no es pot jugar amb les con­ques­tes asso­li­des durant anys de lluita per les lli­ber­tats. L'endemà, la premsa no va fer justícia a allò que havia pas­sat. Els alda­rulls que un grup de pro­vo­ca­dors varen dur a terme pels car­rers de Bar­ce­lona varen ser la por­tada de la majo­ria dels mit­jans. La imatge d'una ciu­tat cre­mada que tor­nava a revi­far va ser reproduïda arreu. Fins i tot, un impor­tant diari català va deci­dir no posar cap imatge cívica de la gen­tada que va sor­tir al car­rer el 29-M i subs­ti­tuir-les per foto­gra­fies dels alda­rulls vandàlics. Davant d'uns fets com els que varen tenir lloc, no hi ha res que els pugui jus­ti­fi­car ja que la violència és injus­ti­fi­cada i repro­vatòria. També és cert, però, que la infor­mació no fa més que poten­ciar deter­mi­na­des imat­ges per tapar-ne d'altres i que tota selecció infor­ma­tiva res­pon a cri­te­ris ideològics. El 29-M, la imatge dels atacs vio­lents a Bar­ce­lona ha sigut la cor­tina de fum que han uti­lit­zat deter­mi­nats sec­tors mediàtics i polítics per mini­mit­zar la lluita sin­di­cal i demo­nit­zar la vaga gene­ral. Han estat les imat­ges que han ser­vit per silen­ciar i mini­mit­zar la veu d'un poble que no va sor­tir al car­rer per pro­vo­car, sinó per demos­trar que democràtica­ment també es pot dir prou al males­tar que les refor­mes labo­rals i les reta­lla­des no fan més que ali­men­tar.