Qui són?

Segu­ra­ment la Revo­lució Russa de 1917 era ine­vi­ta­ble. Que després derivés en les tene­bres del comu­nisme soviètic (després, per cert, d'una pri­mera república de caire libe­ral) és un tema a banda, però clara­ment aque­lla revo­lució era con­tra un sis­tema abu­siu i una situ­ació insos­te­ni­ble. D'aquests movi­ments pro­le­ta­ris, que malau­ra­da­ment van desem­bo­car en dic­ta­du­res arreu (algu­nes de les quals encara vigents), va deri­var-se també la pro­posta de con­fiar a l'estat la pro­tecció dels mínims ser­veis i garan­ties per a la població (tre­ba­lla­dora i no tre­ba­lla­dora). L'estat del benes­tar és una fórmula que busca l'equi­li­bri entre les pos­si­bles injustícies del mer­cat i els prin­ci­pis, ja deri­vats de la Revo­lució Fran­cesa, de sobi­ra­nia popu­lar i igual­tat d'opor­tu­ni­tats. I ara aquest estat, aquest punt d'equi­li­bri, està en crisi.

Amb aquesta pers­pec­tiva històrica (sim­pli­fi­cada, cer­ta­ment) podem expli­car l'angoixa que pro­vo­quen els rea­jus­ta­ments que vivim en el nos­tre model de pres­ta­ci­ons soci­als. Molts cre­iem que ja abans de la crisi aques­tes garan­ties uni­ver­sals havien de modi­fi­car-se, perquè mal ente­ses i mal apli­ca­des podien fer per­dre dina­misme en la soci­e­tat, en l'empresa i fins i tot en la política i la cul­tura. En tot cas, les pro­pos­tes d'ajus­ta­ment per­se­guei­xen sem­pre l'objec­tiu de pre­ser­var l'estat social i fer-lo via­ble. Però un estat del benes­tar demana, és clar, un estat. Una sobi­ra­nia forta, reco­ne­guda, eficaç, encara que sigui com­par­tida o dele­gada a Europa. La crisi que vivim és una crisi de sobi­ra­nia: els par­la­ments (autonòmics, esta­tals o euro­peus) es mos­tren massa impo­tents per deci­dir eficaçment sobre aquest nou equi­li­bri. Venuts als mer­cats? Suposo que de vega­des sí, i algu­nes sobi­ra­nies es venen als sin­di­cats. Sim­ple­ment suc­ce­eix que l'estat, com a tal i per si sol, apa­reix per pri­mera vegada a la història com un poder molt menys sobirà i menys poderós del que ens pensàvem. Tant per fer polítiques d'esquer­res com per fer-les de dre­tes, un poder venut no és un poder veri­ta­ble­ment democràtic.

La diferència entre les revo­lu­ci­ons soci­als de prin­ci­pis dels segle XX i les que avui pro­po­sen alguns movi­ments anti­sis­tema o alguns pro­mo­tors de vagues gene­rals és que les pri­me­res eren cau­sa­des per la fam, la pobresa, la injustícia, la falta de democràcia i la falta d'àrbi­tre-estat. Ara el pro­blema és que revol­tar-se con­tra l'estat és ata­car l'única peça d'equi­li­bri social i democràtic que exis­teix. I l'única manera de sos­te­nir-lo és modi­fi­car-lo (segu­ra­ment de manera dolo­rosa) per esde­ve­nir més efi­ci­ent. Qui són els antis­tema i els “indig­nats”? Segu­ra­ment els que no veuen futur per a ells ni per als seus fills, però també són els que, dins d'aquest futur, no adme­ten replan­te­ja­ments ni actu­a­lit­za­ci­ons del model. Són dos tipus d'orfes: els orfes d'horitzó per­so­nal i els orfes de repre­sen­tació política. Gent que troba a fal­tar res­pos­tes que no siguin el pur resis­ten­ci­a­lisme dogmàtic: el pit­jor que els pot pas­sar a la nos­tra esquerra i als nos­tres sin­di­cats és que resul­tin massa con­ser­va­dors. Els temps han can­viat, la feina és un bé escàs i els pres­su­pos­tos públics no poden pre­ten­dre (com havien pretès) assis­tir-nos en tot. O ens pro­po­sem tro­bar estats del benes­tar eficaços (i pro­pis, en el cas de Cata­lu­nya), o els orfes del nos­tre temps con­ti­nu­a­ran legítima­ment indig­nats. En els pit­jors dels casos, fent de piquets vio­lents (també a les xar­xes 2.0) o repar­tint cops de puny per les esta­ci­ons de tren. Cons­ci­ent­ment o no, “s'ho volen car­re­gar tot”.