Dònut

Con­fesso que he men­jat molt pocs dònuts a la meva vida, però els dònuts han for­mat part del meu uni­vers de referències, suposo que com els passa a molts dels lec­tors. La cosa devia arran­car per efecte dels anun­cis a la tele­visió, a ini­cis dels anys setanta, recor­den? “¡Anda, la car­tera! ¡Anda, los donuts!”, una frase publi­citària que es va ins­tal·lar en el llen­guatge col·loquial. O la imatge dels plats amb dònuts sen­cers, tallats per la mei­tat o pre­sen­tats a parells men­tre s'escol­tava la veu en off: “Uno solo..., un cor­tado..., uno doble...”.

Aquest mes d'abril fa cin­quanta anys que va néixer la marca Donuts a Espa­nya, per l'habi­li­tat de l'empre­sari català Andrés Cos­ta­freda, que imme­di­a­ta­ment es va asso­ciar amb la família Rivera, de Madrid, i van fun­dar Pan­rico (Pani­fi­cio Rivera Cos­ta­freda). L'any 1999, després d'alguns can­vis en l'acci­o­na­riat, la família Cos­ta­freda va assu­mir tota la pro­pi­e­tat de Pan­rico, fins que el 2005 va deci­dir ven­dre's l'empresa al capi­tal finan­cer. El cas és que actu­al­ment els amos de la marca Donuts man­te­nen una cen­tral a Cata­lu­nya (Esplu­gues de Llo­bre­gat) i, des del 1985, també una cen­tral a Por­tu­gal; i, en aquest mig segle, han reu­nit noranta-tres dele­ga­ci­ons i tretze fàbri­ques repar­ti­des pel con­junt de la península ibèrica.

Per cele­brar el 50 ani­ver­sari del dònut he deci­dit com­prar-me'n al super­mer­cat. He optat per un pack de qua­tre enva­sos indi­vi­du­als en cubeta de plàstic hermètica units per una faixa de cartró, a un preu (menys de dos euros tot el lot) que m'ha sem­blat rela­ti­va­ment econòmic en com­pa­ració amb la resta de pro­duc­tes de pas­tis­se­ria indus­trial. La curi­o­si­tat m'ha fet lle­gir l'envàs de cartró i el de plàstic i he com­pro­vat que estava tot escrit en un bilingüe escru­polós: en espa­nyol i en por­tuguès. Ni una sola paraula en català. I això que l'empresa, el 2009, es va gas­tar 35 mili­ons d'euros en tec­no­lo­gia i pro­moció per al rellançament de tota la gamma de pro­duc­tes.

Segu­ra­ment, al senyor Cos­ta­freda, un empre­ne­dor català, en ple fran­quisme, no li devia tocar més remei que pas­sar per un empre­ne­dor espa­nyol, com ha pas­sat en tants altres casos en la història de l'eco­no­mia cata­lana. Però si el dònut fa cin­quanta anys que va néixer, Franco en fa més de trenta que va morir.

M'he men­jat un dels dònuts del pack a peu de car­rer i he repar­tit els altres entre tres pre­a­do­les­cents que pas­sa­ven: “Què és això?”, m'han dit. Aquesta sí que no me l'espe­rava: una nova gene­ració que parla en català i ja no reco­neix el bri­oix del forat al mig.