Opinió

Estat d'excepció

Lenin repe­tia que la impre­cisió ter­mi­nològica genera opor­tu­nis­mes, des­vi­a­ci­ons i equívocs sovint de con­seqüències greus. Fidel al mes­tre Vladímir Ílitx Uli­a­nov, reco­ma­na­ria a Mari­ano Rajoy que decretés, amb comu­ni­cació prèvia al Par­la­ment, l'estat d'excepció, i/o els de setge i alarma, d'acord amb el que esta­bleix la Cons­ti­tució espa­nyola de 1978 a l'arti­cle 55.1, en els ter­mes que desen­vo­lupa poste­ri­or­ment l'arti­cle 116. I consti que no ho dic en broma: relle­geixo a l'arti­cle 15 de la carta magna “que ningú no pugui ser sotmès a penes o trac­tes inhu­mans o degra­dants”. O que, com acla­reix l'arti­cle 137, després d'expli­car que l'Estat s'orga­nitza ter­ri­to­ri­al­ment en muni­ci­pis, províncies i comu­ni­tats autònomes, ens diu que “totes aques­tes enti­tats gau­dei­xen d'auto­no­mia per a la gestió dels interes­sos res­pec­tius”.

Si durant l'estat d'excepció no hi pot haver elec­ci­ons, sí que la pausa tem­po­ral pot ser­vir per pro­gra­mar la liqui­dació d'un marc de lli­ber­tats imprac­ti­ca­ble, bal­der. O sigui: un frau con­tra la bona fe dels que sí que vàrem votar la Cons­ti­tució.

No bana­litzo el pes de la pressió dels mer­cats, que sem­pre han actuat al marge dels poders polítics i amb una impu­ni­tat de veri­tat escan­da­losa. I res­pecto la decisió de qui té la clau de la sobi­ra­nia naci­o­nal, que són els votants, de les nos­tres dues naci­ons. Recordo, però, que si la Cons­ti­tució garan­teix drets bàsics que els governs elec­tes no poden tra­duir en drets efec­tius, més val que ple­guem i que ens diguem, i ho diguem a tot­hom, que la vella Europa no pot ser hereva de les car­tes solem­nes de drets bàsics. Serà higiènic que se sàpiga qui i com mana, qui marca els nos­tres des­tins: ens alli­be­ra­rem de mal­sons i de cabòries, de judi­cis des­pro­por­ci­o­nats con­tra qui es limita a repre­sen­tar que mana, sense manar, però.

Man­te­nir la gran ficció ens infan­ti­litza. I si sabéssim a qui ens hem d'adreçar, com a veri­ta­ble repre­sen­tant del poder, podríem denun­ciar les mani­o­bres de des­trucció medi­am­bi­en­tal d'un esperpèntic minis­tre Arias Cañete (el que en temps d'Aznar havia promès que exe­cu­ta­ria el trans­va­sa­ment de l'Ebre, “por mis cojo­nes”) o les pro­pos­tes arbitràries, amb aro­mes d'Opus Dei, dels minis­tres de Justícia i d'Inte­rior.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.