Autoengany i impotència
que ja es parlava de reformes del sistema
de finançament que
en cap cas no van reduir el dèficit fiscal
Amb la presentació dels pressupostos espanyols que intensifiquen l'espoliació fiscal, des del govern de la Generalitat i des del grup parlamentari de CiU al Congrés s'intenta apaivagar la indignació tot anunciant que es “negociarà” amb el govern del PP.
El primer que hauria de reconèixer Mas, si és que té alguna credibilitat el gir sobiranista que es va insinuar en el Congrés de CDC, és que quan es produeix una situació de dominació aquell que subjuga l'altre no té cap incentiu per negociar res. Ni Mas-Colell, ni els diputats de CiU al Congrés, ni els representants de la comissió bilateral en el supòsit que algun dia es reuneixi, no es troben en posició d'exigir res a Espanya. Això és estructuralment així segons l'ordenament constitucional espanyol, però la conjuntura política ho agreuja amb la majoria absoluta del Partit Popular al Congrés. Transmetre a la ciutadania la percepció que en l'actual sistema jurídic i polític la Generalitat de Catalunya pot evitar l'asfíxia o, almenys, pot corregir-la i minimitzar-la, és fomentar l'autoengany i, com més es continuï en l'autoengany, més punyent serà la sensació d'impotència quan l'agressió a Catalunya es consumi sota la forma d'intervenció directa del govern espanyol.
L'autoengany encara tindria excusa si es desconeguessin les regles que imposa l'actual ordre espanyol, si es mantingués una ambigüitat que permetés interpretacions més amables en la relació amb Espanya i més favorables al desenvolupament econòmic, cultural i social català. Però aquesta il·lusió es va escapçar de forma contundent amb el procés de reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia. Quan des del govern de la Generalitat encara se suggereix que el govern espanyol s'avindrà a “negociar” els comptes del 2012, o quan s'invoca l'anomenat pacte fiscal com a solució gairebé màgica, vol dir que aquest govern encara està atrapat en una lògica anterior al naufragi estatutari. Recordo, per exemple, que en relació als diners que la Generalitat reclama en concepte de liquidació d'exercicis anteriors de les inversions en infraestructures que estableix la disposició addicional tercera de l'Estatut, el Tribunal Constitucional espanyol, en l'esmentada sentència ja establia que: “respecto de este tipo de compromisos presupuestarios formalizados en un Estatuto de Autonomía hemos dicho que no constituyen un recurso que el Estado deba consignar obligatoriamente en los presupuestos generales de cada ejercicio económico, pues es al Estado a quien corresponde en exclusiva, atendiendo a la totalidad de los instrumentos para la financiación de las Comunidades Autónomas a las necesidades de cada una de éstas y a las posibilidades reales del sistema financiero del Estado”. L'Estat, doncs, no es troba vinculat pel que pogués establir l'Estatut. Les Corts Generals, representants del poble espanyol, en el qual resideix la “sobirania nacional” (article 1.2 de la Constitució), no tenen cap obligació d'acceptar que en els seus pressupostos es consignin el grapat de milions d'euros que els pugui reclamar un govern autonòmic. Si això ja s'esdevé amb l'impagament dels diversos deutes estatals en inversions sobre infraestructures, podem imaginar les minses possibilitats que hi ha que el govern Mas faci seure els representants de l'Estat (i de catorze Comunitats Autònomes) per convèncer'ls de pactar una reforma integral del sistema de finançament que permeti recaptar tots els impostos a Catalunya i aturar la sagnia de recursos que amenaça la continuïtat de l'autogovern. Em pregunto de tot cor si el govern i la majoria parlamentària a Catalunya són conscients del marc jurídic que acabo de citar, perquè si no ho són és una irresponsabilitat que s'emetin missatges polítics des de la ignorància, i si ho són vol dir que actuen amb mala fe, traslladant els seus autoenganys a la ciutadania amb projectes que tenen nul·la viabilitat.
El més exasperant de tot plegat és que si ens fixem en el debat polític actual sobre l'escanyament financer que pateix Catalunya i el de fa gairebé vint anys ens adonem amb esfereïment que les actituds polítiques són les mateixes, les de confiar en una reforma estructural d'Espanya que no arribarà mai. Fa més de vint anys que ja es parlava de reformes del sistema de finançament que en cap cas no van reduir el dèficit fiscal, des de la cessió de trams en el rendiment de l'IRPF fins a les propostes de “federalisme fiscal” que arribaven des del socialisme català. Dues dècades després la retòrica política majoritària continua ancorada en les mateixes premisses mentre l'ensulsiada econòmica fruit de la situació de dominació política ja és evident. Com he anat apuntant en els darrers articles, les actituds polítiques són les mateixes que fa vint anys perquè els actors polítics (els partits, la cultura política) són els mateixos. Al meu parer, la primera condició per a un gir copernicà en el sistema que necessàriament porti al reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana i, per tant, com a entitat respecte la qual Espanya es vegi obligada a negociar alguna cosa, passa per un canvi de classe política: un nou grup dirigent que no hagi participat dels fraus ni de les servituds de l'autonomisme i que sigui capaç de superar l'independentisme com a metàfora o com a utopia (l'Ítaca) amb un projecte independentista. Que el camí es perfili de llarg recorregut en aquestes coordenades no és una renúncia, ans al contrari, exigeix que el canvi d'actitud sigui el més ràpid possible per començar a transformar la realitat.
