Al caire de l'abisme

Arran dels actes de des­trucció pro­ta­go­nit­zats durant la pas­sada jor­nada de vaga gene­ral s'estan revi­sant vells clixés del pen­sa­ment pro­gres­sista al vol­tant de la legi­ti­mació de la violència com a pretès sis­tema de pro­testa. Però en canvi, mal­grat que dos mani­fes­tants han per­dut un ull per l'impacte de bales de goma dis­pa­ra­des per la poli­cia, bri­lla per la seva absència una revisió dels vells clixés del pen­sa­ment con­ser­va­dor sobre aquesta mateixa matèria.

Som al caire de l'abisme en molts sen­tits. Però sobre­tot en un de bàsic: el de la cre­di­bi­li­tat moral i democràtica. La revisió dels vells auto­ma­tis­mes d'esquerra és un procés de des­sa­cra­lit­zació necessària. Però si no s'estén a tots els altres àmbits, a totes les violències, no deixa de ser una ofen­siva par­cial, massa arbitrària com per abor­dar un feno­men més extens: el d'una violència escam­pada a molts més paràmetres que els de la guer­ri­lla urbana de l'auto­ri­ta­risme anti­sis­tema. Ens refe­rim, és clar, a la violència de la cor­rupció política. El flux d'aquesta violència és con­tinu i col·lapsa l'espai i el temps.

Ara Anda­lu­sia pren el relleu de Mallorca i València; ara Juan Car­los Rodríguez Ibarra ha aga­fat el tes­ti­moni de tants i tants altres pre­va­ri­ca­dors que l'han pre­ce­dit. Això també és violència. No deixa fum de pneumàtics cre­mats ni escam­pa­dissa de vidres tren­cats, però també fa violència aquesta curi­osa crisi que, pel que es veu, no té res­pon­sa­bles. És violència el sou vita­lici d'alguns ban­quers, ges­tors d'un caos cal­cu­ladíssim, exo­ne­rats de la res­pon­sa­bi­li­tat però sufra­gats en la seva irres­pon­sa­bi­li­tat. Són mol­tes violències que con­for­men el remolí d'una violència arros­se­ga­dora, que dege­nera en cul­tura del descrèdit, en manca de cre­di­bi­li­tat en cap ins­ti­tució, en absència de models de pul­cri­tud moral.

No s'hi val a dir que el sis­tema democràtic es depura a si mateix ja que els gover­nants cor­rup­tes són jut­jats i cas­ti­gats pels seus delic­tes. No s'hi val, perquè el comú de la ciu­ta­da­nia té la per­cepció que, a segons qui, li surt molt a compte delin­quir. No s'hi val perquè tenir un sis­tema que es puri­fica cons­tant­ment sig­ni­fica que també és cons­tant el saqueig de l'erari públic. ¿Té algun aca­ba­ment, aquesta violència matri­cial? Sense cap figura rege­ne­ra­dora, la violència dels cor­rup­tes i dels que han entès el poder només com a pla­ta­forma d'enri­qui­ment per­so­nal, ali­menta totes les violències.