Cristians de nom

A Figue­res, el pro­fes­sor Edu­ard Rodeja als anys trenta, qua­ranta i cin­quanta ens llegà unes Notas históricas de la ciu­tat (4 vols.), una relació de fets i docu­ments trans­crits, a algun dels quals ara farem referència. La vila comptà des del segle XVI amb dos con­vents –o mones­tirs (eren fora vila)– de fran­cis­cans els quals, entre ells i amb la parròquia urbana, pro­ta­go­nit­za­ren epi­so­dis de violència extrema. Vegin. (Els fra­res) “vin­gue­ren a la Iglésia ab lo cos (del mort que es dis­pu­ta­ven pels bene­fi­cis de l'enter­ra­ment) e molt segui­ment de guerra. Es digué que los fra­res ana­ven per­vin­guts de bas­tons.” “En voler-los (els par­ro­quians) lle­var la Creu i ells (els fra­res) defen­sant-la, se rompé el rètol. Los fra­res Reco­le­tos foren tan inso­lents que, no tement Déu ni tenint ver­go­nya als hòmens, cap a la tarda vin­gue­ren ab la Creu Alta a cer­car lo cos (del mort), havent-se pre­vin­gut de Mique­lets (poli­cia)... lo que causà gran escàndol en la vila tota i los fra­res ne foren ben mal­dits.”

He pen­sat en el com­por­ta­ment d'aquests ele­ments soi disant cris­ti­ans tot veient per Set­mana Santa (?) a TV3 A casa del meu pare hi ha mol­tes estan­ces. Si no l'han vist, no se'l per­din: només neces­si­ten un ordi­na­dor con­nec­tat a inter­net. Va de l'admi­nis­tració del tem­ple que hom va eri­gir al Gòlgota, al lloc on supo­sa­da­ment va ser cru­ci­fi­cat i enter­rat Jesús. Resulta que catòlics, orto­do­xos, arme­nis i cop­tes –qua­tre d'entre les opci­ons homo­lo­ga­des de ser cristià– s'encar­re­guen, per dir-ho d'alguna manera, d'aquest san­tu­ari en hora­ris i espais “d'ocu­pació” repar­tits. La “filo­so­fia” de les dis­tin­tes sota­nes que repre­sen­ten cada vari­ant con­sis­teix sobre­tot a prac­ti­car el recel i fer la vida impos­si­ble als altres. A –i per­do­nin– pute­jar-los. Ocu­par espais d'altri, bran­dar amenaçado­ra­ment els encen­sers, abu­sar del temps que els per­toca, els que entren gai­rebé tre­pit­gen les sota­nes dels que sur­ten... Més que can­tar, bra­men des­a­fo­ra­da­ment per tapar els altres, de manera que mun­ten un gui­ri­gall colos­sal, un escàndol abso­lu­ta­ment con­trari al reco­lli­ment, a l'oració o a qual­se­vol forma de gene­ro­si­tat pròpia del cristià. Amb aque­lla con­cen­tració de litúrgia –de comèdia–, de ves­ti­men­tes, de colo­rai­nes, de bar­rets, de bar­bes i de pan­xes, si Jesús passés per allà en fugi­ria (cer­ta­ment) espe­ri­tat, com dels dimo­nis de l'infern. Per reblar el clau, exac­ta­ment la clau, dos musul­mans són, de segles, els orgu­llo­sos encar­re­gats d'obrir i tan­car la porta del para­do­xal edi­fici.