D'-ou a -ó

Una de les figu­res que millor encar­nen el pos­si­ble ús per­vers de la retòrica és l'ano­me­nada con­ces­sio, que no cal tra­duir en pla, i que, com tan­tes altres, pot sor­gir en plena col·loquia­li­tat i en el marc de situ­a­ci­ons no forçosa­ment literàries. Com ara en un grup on hi ha un cas­te­lla­no­par­lant que, magnànim, amo­lla allò tan simpàtic de “por mi podéis hablar en catalán”. Cosa de la qual molt llosc haurà de ser l'obser­va­dor que no n'infe­reixi, pri­mer, quina és la llen­gua hegemònica per aquests topants, i, segon i en con­seqüència, que con­ce­deix qui pot i vol, no pas qui només vol.

Doncs bé, un exem­ple sonat i gros de con­ces­sio era el repor­tat per aquest diari dijous pas­sat: la Républi­que veïna ha deci­dit d'accep­tar la genuïna deno­mi­nació de Canigó en lloc de la fran­ce­sit­zada de Cani­gou. Notícia, en si, posi­tiva. La qual, però, tenint en compte quina con­ti­nua essent la política del govern gal envers la Carta Euro­pea de les llengües dites regi­o­nals (vegeu l'arti­cle de Joan-Lluís Lluís a Presència d'aquesta set­mana), cal enten­dre com això, com una con­cessió gra­ci­osa del poder abso­lut a una llen­gua pla­ni­fi­ca­da­ment rele­gada a la cate­go­ria de mer subs­trat.

De com al sud de l'Albera la cosa pinta encara prou altra­ment, en dóna tes­ti­moni, sense moure'ns de la toponímia, el fet que, després d'haver hagut de cedir tant durant la Tran­sición a les pre­ten­si­o­nes autonómicas, ara bre­guin, amb l'ajut de Goo­gle, per recu­pe­rar deno­mi­na­ci­ons degu­da­ment espa­nyo­lit­za­des: Palma de Mallorca, Mahón, etcètera.

Amb major o menor marge per fer con­ces­si­ons, totes són tan­ma­teix estratègies pròpies del geno­cidi. I a propòsit del con­cepte aquest i de la seva per­tinència en arti­cles apa­re­guts aquí: hi toquen Assumpció Can­ta­lo­ze­lla (24 de març) i Toni Stru­bell i Tru­eta (11 d'abril), no pas Jaume Oli­ve­ras i Costa (30 de març): filar prim pot fer el joc al botxí.