Qui salvarà els elefants?

No hauríem de per­dre més tinta en el lamen­ta­ble afer de la lesió de Joan Car­les I a Botswana. Després de les dis­cul­pes, la cosa con­ti­nuarà igual: tot­hom per­pe­tuarà les seves dinàmiques i el nos­tre cla­ve­gue­ram con­ti­nuarà riu avall. El que m'ha fet gràcia és la vehemència de deter­mi­nats polítics. Exi­gei­xen al monarca coses que ells són els pri­mers a sal­tar-se. Ara s'estra­nyen que el senyor surti de cacera i tot ho enfo­quen cap a l'eco­no­mia i l'estat del país, sense valo­rar si són repro­va­bles les seves con­duc­tes, amb pres­su­post o sense. Com tots els reis, ha d'anar de cacera. I no es con­for­marà a dis­pa­rar con­tra els pobres conills sinó que, en honor de la mag­ni­tud del seu càrrec, ha de fer-ho con­tra un colos­sal ani­mal en perill d'extinció. Aquí no tin­drem una mani­fes­tació com les que con­vo­ca­ven cada diu­menge els anti­tau­rins: només quei­xes bui­des i ràpida­ment obli­da­bles. La memòria efímera és un dels fona­ments de la mesocràcia.

Els Bor­bons han pas­sat una set­mana negra. S'ima­gi­nen el que els hau­ria pas­sat a vostès, pobres mor­tals, si hagues­sin apa­re­gut amb un dels nens de la seva família amb un tret? No els hau­rien reti­rat la custòdia o els hau­rien arres­tat? No hau­ria de tenir el rei una mica més de sen­tit comú amb l'his­to­rial per­so­nal que té amb les esco­pe­tes? No es podria entre­te­nir dis­pa­rant con­tra uns mar­ci­a­nets a l'ordi­na­dor de casa o al telèfon mòbil?

Miro les por­ta­des dels dia­ris i veig el pobre ele­fant aba­tut amb aquest senyor que diuen que va caure i es va tren­car el maluc a Botswana. Tenia entès que la cosa sem­pre va a l'inrevés, que als anci­ans se'ls trenca el maluc i cauen. Fins i tot en els detalls nimis s'equi­vo­quen.