Dracs i donzelles

De ben petit estava afer­ris­sa­da­ment a favor del sant Jordi en la seva lluita con­tra el drac per des­lliu­rar la bonica prin­cesa segres­tada. Fàcil. Amb els com­panys d'escola fabricàvem espa­ses de fusta i llan­ces amb pals de fre­gar. Per capa, la del Super­man de Reis, ver­me­lla. I per creu, retalls cosits de par­racs de cuina (la vileda groga era ideal). Con­forme pas­sa­ven els anys vaig començar a dub­tar de si havia triat el bàndol cor­recte o si tot era més confús. Ja hi som!, la consciència. Matar dracs em va sem­blar una bes­ti­esa quan vaig ado­nar-me que pot­ser era el dar­rer viu sobre el pla­neta. Que era un ani­mal en perill d'extinció és evi­dent, ja no en queda cap, tret del Ness; la resta tots són dibui­xats o 3D. Quan vaig veure el King Kong de 1976, amb la Jes­sica Lange, vaig pas­sar a qüesti­o­nar-me si la prin­cesa i el drac podien haver arri­bat a esta­blir algun tipus de relació insu­por­ta­ble per al ben­pen­sat sant i satis­factòria per a la pare­lla de fets. I d'aquí, diguem-ho clar, el maqui­llatge de la lle­genda: matar dracs a cano­na­des ha esde­vin­gut esport i lite­ra­tura, arra­co­nant així la veri­tat: “La don­ze­lla geneta tro­tava ale­gre damunt la rosa ver­me­lla, amb­dues ple­nes d'exci­tació, a la recerca de Gior­gios. Tal dia com demà de fa un pilot d'anys. El cava­ller no estava gens per la feina, s'ama­gava, en el fons era un poruc. Lle­gia i relle­gia assa­jos sobre l'ús de la llen­gua, sense arri­bar a cap mena de con­clusió, la pràctica era el clau. La don­ze­lla bus­cava el baró amb la llo­a­ble intenció d'alli­be­rar-lo de segles d'auto­re­pressió. La rosa flai­rava en caus on mai no havia entrat un bri d'aire fresc amb la intenció de tro­bar la més mínima pista de l'home. El drac l'aju­dava en aquesta nova cro­ada. La don­ze­lla, la rosa i el drac havien unit els seus esforços per mirar de convèncer el sant baró que el futur podria ser dife­rent. De què s'ama­gava el cava­ller? Del seu pas­sat? D'anys i panys de pro­ta­go­nisme irres­pon­sa­ble en exclu­siva al vell i tan­cat Occi­dent? El nou món s'estava fent petit per als cava­llers i ells n'eren cons­ci­ents a con­tra­cor. Les don­ze­lles, far­tes de ser-ho, pre­nien posi­ci­ons i copes de cava per cele­brar-ho. Les roses esta­ven totes a les seves mans i els dracs ja no supor­ta­rien més cro­a­des en nom de la fe. Mal­grat tot l'esforç esmerçat, cava­llers encre­uats de parau­les bui­des con­ti­nuen caval­cant tal dia com demà. La història o la lle­genda, tant se val, van mani­pu­lar els fets i així avui el sant baró és sant patró i la don­ze­lla, cap­tiva des d'ales­ho­res, con­ti­nua don­ze­lla.”