‘Daq ghaH DuHHa'

La reacció que segu­ra­ment heu tin­gut en lle­gir el títol d'aquesta columna és la mateixa que tenen a Madrid quan sen­ten les nos­tres quei­xes i la que tenim a Cata­lu­nya quan ens par­len des de la capi­tal del regne.

El pro­blema més gran entre Espa­nya i Cata­lu­nya no és pas la llen­gua, ni el dèficit fis­cal o l'amenaça d'inter­venció. La prin­ci­pal difi­cul­tat és la incom­prensió, que no només fa impos­si­ble la con­vivència, sinó també una sepa­ració amis­tosa basada en la mútua accep­tació de les diferències.

La con­clusió és que Daq ghaH DuHHa que vol dir “el diàleg és impos­si­ble” en klíngon, la llen­gua inven­tada per Marc Okrand a finals de la dècada del setanta del segle pas­sat per a la sèrie Star Trek. Quan nosal­tres par­lem, sona klíngon a ore­lles espa­nyo­les, i a l'inrevés també.

No hi ha diàleg pos­si­ble quan les parts par­len idi­o­mes extra­ter­res­tres i des­cri­uen rea­li­tats incom­pren­si­bles. Ho hem com­pro­vat una vegada més aquesta set­mana al Congrés dels Dipu­tats espa­nyol. Els repre­sen­tants cata­lans par­len de dèficit fis­cal, d'espoli, de procés recen­tra­lit­za­dor, d'absència d'inver­si­ons, d'invasió de com­petències, de ciu­ta­dans que paguen més impos­tos pel sol fet de ser cata­lans, etcètera.

Al seu torn, els minis­tres espa­nyols neguen cap dis­cri­mi­nació inver­sora; afir­men que no hi ha cap deute pen­dent amb Cata­lu­nya; que “espoli” i “dèficit fis­cal” són con­cep­tes ine­xis­tents, i par­len de “naci­ons inven­ta­des i arti­fi­ci­als”. No hi ha cap con­versa entre les parts. Cadascú declama en un idi­oma incom­pren­si­ble per a l'altre, des­criu dimen­si­ons paral·leles que mai no s'entre­cre­uen. Fins i tot adme­tent amb can­di­desa que no hi hagi mala fe en cap de les parts i que tot­hom sigui honest en els seus plan­te­ja­ments, ningú no és capaç d'enten­dre què diu l'alien que té al davant, que ges­ti­cula i parla amb vehemència.

Malau­ra­da­ment, tot ple­gat ens fa palès que no hi ha cap pos­si­bi­li­tat d'una refor­mu­lació de la con­vivència amb Espa­nya, o de dis­cu­tir els ter­mes d'una sepa­ració amis­tosa, com sí que ho estan fent Escòcia i el Regne Unit. En el nos­tre cas, ens agradi o no, el futur és el con­flicte, “l'estre­bada” que esmen­tava dies enrere Fran­cesc Homs, que reque­rirà líders ferms i deci­dits a fer-hi front.