Irlanda, ben a prop

Ara que podem tor­nar a volar des de l'aero­port de Reus, amb Rya­nair, fins a Dublín, fóra bo redes­co­brir-ne certs fets històrics relle­gint mots dits des del Baix Camp, a propòsit d'Irlanda i Cata­lu­nya. Perquè, més enllà dels aco­lli­dors pubs, amb cer­vesa negra Guin­ness, pro­pis d'un clima més fred; dels penya-segats de ver­ti­gen a l'extrem de flon­jos prats verds; de cants, arpes i cor­na­mu­ses que ens por­ten al cor d'aquest país celta, convé saber que aquest estat-nació d'Europa, encara escin­dit, no fa ni cent anys que es va inde­pen­dit­zar de l'imperi britànic, després de dis­pu­tes inter­nes entre Eamon de Valera i Mic­hael Collins i d'un duríssim i coratjós procés que cul­minà quan la República d'Irlanda ingressà a l'ONU l'any 1955.

El camí de l'alli­be­ra­ment naci­o­nal d'Irlanda fou obser­vat amb molta atenció i vis­cut de ben a prop pels for­ja­dors de la República Cata­lana del 14 d'abril del 1931. A Les tom­bes fla­me­jants, Ven­tura Gas­sol, el poeta de la Selva del Camp i con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, en glossà un epi­sodi, el de la mort de Terence Mac Swe­ney, bat­lle de Cork, per la vaga de fam que féu con­tra el seu empre­so­na­ment pels angle­sos, i es pre­gun­tava, i encara ens inter­roga: “Què en trauríem de viure aquesta vida, / ni de tenir la taula ben guar­nida, / si el cor ens deia encara: sou esclaus.”