Idees equivocades

Fa uns dies vaig aten­dre la petició de Sílvia Cóppulo per assis­tir a la tertúlia del seu pro­grama de cap de set­mana, El suple­ment, i dis­cu­tir si a Cata­lu­nya es res­pecta o no la poli­cia. A més d'un ser­vi­dor, a la tertúlia també hi van pren­dre part la sociòloga Cris­tina Sánchez Miret, el peri­o­dista Vicent Sanc­his i Andrés Antebi, antropòleg i mem­bre de l'Obser­va­tori de la Vida Quo­ti­di­ana (OVQ). La majo­ria dels ter­tu­li­ans van defen­sar que, en gene­ral, es res­pecta poc la poli­cia. I ho vam voler il·lus­trar amb tota mena d'exem­ples amb els quals res­saltàvem que en les soci­e­tats democràtiques la poli­cia té la legi­ti­mi­tat de la repressió, sem­pre, és clar, que actuï des de la lega­li­tat i res­pec­tant els drets humans. Que defenséssim la legi­ti­mi­tat de les acci­ons de la poli­cia democràtica davant el van­da­lisme, no ens va impe­dir reconèixer que algu­nes vega­des –fins i tot, massa vega­des– la poli­cia cata­lana comet errors.

La veu dis­cre­pant va ser, pre­ci­sa­ment, la de l'antropòleg, que també és mem­bre del Grup de Recerca en Exclusió i Con­trol Soci­als (GRECS) de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. L'antropòleg es va con­ver­tir en el por­ta­veu d'una manera de pen­sar que està força estesa entre alguns uni­ver­si­ta­ris: que la legi­ti­mi­tat no és de la part de la poli­cia, com a repre­sen­tació del poder democràtica­ment cons­tituït, sinó del car­rer –dels resis­tents, hau­ria pogut dir– perquè, segons ell, viuen sot­me­sos a la dic­ta­dura dels mer­cats. A pesar que no és la pri­mera vegada que escol­tava un rao­na­ment com aquest, em va sob­tar que un uni­ver­si­tari no sabés dis­tin­gir entre el sis­tema democràtic i els interes­sos que s'hi coven dins. Entre idees i interes­sos. En matèria política, la teo­ria més cele­brada acos­tuma a ser, també, la més sim­ple: que els pode­ro­sos sem­pre acon­se­guei­xen el que pre­te­nen. D'aquesta manera, els interes­sos dels bancs dic­ten les nor­mes finan­ce­res, els interes­sos de les com­pa­nyies far­macèuti­ques dic­ten la política sanitària i, en resum, que els interes­sos dels rics dic­ten la política impo­si­tiva de tots els governs. Segons aquesta teo­ria, els grups que acon­se­guei­xin influir més en el govern –ja sigui mit­jançant el con­trol dels recur­sos i de la infor­mació, ja sigui amb l'amenaça d'emprar la violència– tard o d'hora acon­se­gui­ran el que volen. Tot és molt sen­zill, digueu-li dic­ta­dura encara que vis­quem en un sis­tema democràtic.

Recórrer a la mal­dat dels interes­sos és una cons­trucció intel·lec­tual recur­rent per expli­car fàcil­ment per què tan sovint la política pro­voca situ­a­ci­ons no desit­ja­des. Vist així, la política esta­ria al ser­vei de deter­mi­nats petits grups d'interes­sos en detri­ment dels de la majo­ria. No calen més expli­ca­ci­ons per des­le­gi­ti­mar el sis­tema democràtic i els ins­tru­ments de segu­re­tat dels quals es dota per pro­te­gir-se. Afir­mar, com va fer Antebi, que Gandhi hau­ria estat desa­llot­jat de la plaça de Cata­lu­nya a cops de porra, més enllà de ser un recurs dialèctic poc afor­tu­nat, és sen­zi­lla­ment una baja­nada. D'entrada perquè l'antropòleg fa una com­pa­ració incom­pa­ra­ble, que és un dels pit­jors defec­tes dels ana­lis­tes soci­als, con­fon­dre l'Índia colo­nial amb un estat de dret com el nos­tre. La resistència a l'auto­ri­tat en un con­text no democràtic és legítima –fins i tot és un deure, crec jo–, però no té res a veure amb l'exer­cici de l'auto­ri­tat en un règim democràtic. És per això que Antebi va insis­tir a dir que vivíem en un con­text de dic­ta­dura. Només si s'accepta aquesta tesi –que és resul­tat d'una manera de veure, enten­dre i viure el món– és pos­si­ble negar la capa­ci­tat dels Mos­sos d'Esqua­dra per impo­sar la llei i l'ordre.

En un arti­cle recent, Ideas over Interests, Dani Rodrik, pro­fes­sor a la Ken­nedy School of Govern­ment de la Uni­ver­si­tat de Har­vard, expli­cava que les idees pre­va­len per damunt dels interes­sos. El que per­ce­bem com a interès propi sem­pre està con­di­ci­o­nat pel fil­tre de les idees. Així doncs, no és tan sols el poder de les grans cor­po­ra­ci­ons el que deter­mina una manera de fer les coses. Hi intervé, i molt, el poder de les idees. No hi ha dubte que els grans bancs i les polítiques regu­la­do­res –o des­re­gu­la­do­res– apro­va­des pels polítics han afa­vo­rit la crisi finan­cera actual. Però vet aquí –diu Rodrik– que per aca­bar d'esbri­nar qui ha estat i qui no ha estat el cul­pa­ble del des­as­tre hom no pot obli­dar el paper legi­ti­ma­dor dels eco­no­mis­tes en aquesta història. Els eco­no­mis­tes i les seves idees van empènyer els polítics i els regu­la­dors a creure que el que era bo per als finan­cers era bo per al comú de la gent. El poder de les idees és, doncs, més letal del que sem­bla. El poder de les idees equi­vo­ca­des, vull dir. I el que ser­veix per a l'eco­no­mia també ser­veix per a la segu­re­tat, l'orga­nit­zació social, les polítiques edu­ca­ti­ves, etcètera.

Al pre­si­dent Mas li he sen­tit dir més d'una vegada que sense crisi també hau­ria cal­gut fer molts dels ajus­ta­ments pres­su­pos­ta­ris que ha impul­sat des del govern des del novem­bre del 2010. Sense el pre­do­mini de les idees equi­vo­ca­des, l'auto­ria de les quals després no vol assu­mir ningú sobre­tot en temps de crisi, segu­ra­ment ho hau­ria pogut fer amb menys dra­ma­tisme però ho hau­ria fet amb la mateixa con­vicció. I això és així perquè les idees són tan necessàries en política com les matemàtiques en eco­no­mia. Sense idees no hi ha política. Només gestió. Com recor­dava Rodrik que deia John May­nard Key­nes, fins i tot el polític més pragmàtic és esclau de les idees d'un eco­no­mista mort. Crec que les idees del meu con­ter­tulià Antebi són equi­vo­ca­des del tot. Ara: el pit­jor seria que no pogués defen­sar-les, com va fer ell, en la ràdio naci­o­nal –i pública– de Cata­lu­nya.