Salut

La crisi ha arri­bat a tal punt que el govern espa­nyol ja no tem que el tit­llin, com ha pas­sat, de ser política­ment incor­recte, en atri­buir a la immi­gració una part del dese­qui­li­bri finan­cer de la sani­tat. Ana Mato va dibui­xar fa uns dies un pano­rama que donava a enten­dre que el sis­tema sani­tari espa­nyol era una autèntica barra lliure, amb immi­grants que s'empa­dro­na­ven, obte­nien la tar­geta sanitària i després hi apun­ta­ven tota la família, que feien venir expres­sa­ment dels països d'ori­gen si tenien algun pro­blema de salut greu.

A par­tir d'ara, els requi­sits per acce­dir a aquests ser­veis sani­ta­ris s'endu­rei­xen. No n'hi haurà prou d'empa­dro­nar-se –un tràmit molt fàcil de fer perquè als ajun­ta­ments els interessa tenir com més població millor, per obte­nir finançament de l'Estat–, sinó que a més caldrà demos­trar que s'hi resi­deix i es tre­ba­lla d'una manera més o menys esta­ble. No féssim esca­ra­falls. Hi ha països d'Europa on els requi­sits encara són més durs que no a l'Estat espa­nyol. I això mateix explica la gran pressió sobre el nos­tre sis­tema sani­tari.

Però jo sem­pre he cre­gut que les refor­mes que afec­ten la salut de les per­so­nes s'han de fer amb molta prudència. Amb aquesta ope­ració l'únic que es fa és dei­xar fora del sis­tema per­so­nes en situ­ació irre­gu­lar. I, per tant, sus­cep­ti­bles d'intro­duir malal­ties dels països d'ori­gen que ara es podran escam­par sense con­trol. Cert: algu­nes malal­ties d'aques­tes també les impor­ten els nos­tres con­na­ci­o­nals quan fan turisme a ter­res exòtiques, però ells reben trac­ta­ment; i, en canvi, els sense papers ja no. Aquí rau el risc.