El crit al cel

Al mateix temps que a Nova York algú es va adju­di­car el qua­tre El crit per la quan­ti­tat rècord de 91,2 mili­ons d'euros, a Bar­ce­lona s'estava pre­pa­rant la cele­bració de la reunió anual del Banc Cen­tral Euro­peu. Ja sé que una cosa i l'altra no tenen més relació que la simul­taneïtat tem­po­ral i la con­veniència d'aquest arti­cu­lista. Doncs som-hi. Hi podria afe­gir una altra coin­cidència, més par­ti­cu­lar però per això pot­ser més uni­ver­sal: en tots dos casos, el del qua­dre i el del BCE, vaig voler evi­tar una dis­cussió amb la meva dona. No sé si perquè estic can­sat de donar vol­tes a coses en què no hi puc fer res o perquè em cansa qüesti­o­nar totes les coses només per culpa de la crisi. Perquè aquesta és la qüestió. Això és el que, al meu parer, hau­ria pro­vo­cat una dis­cussió infruc­tu­osa. D'aque­lles en què tot comença amb "en temps de crisi..." En temps de crisi, quin sen­tit té que es paguin aques­tes mili­o­na­des per un qua­dre? En temps de crisi, per què un orga­nisme que té la seva seu a Frank­furt s'ha de gas­tar tots els diners que val reu­nir-se a Bar­ce­lona i les admi­nis­tra­ci­ons cata­lana i espa­nyola han de fer aquesta gran des­pesa en el magne dis­po­si­tiu de segu­re­tat que s'ha des­ple­gat per evi­tar inci­dents? Per una cosa o l'altra, o per totes dues, molta gent ha posat el crit al cel (i heus aquí un altre lli­gam semàntic entre els dos fets). Em sem­bla nor­mal. El comú de la gent tenim la sen­si­bi­li­tat a flor de pell per tot el que està pas­sant els últims anys i coses com aques­tes pro­vo­quen irri­tació. Però pot­ser hem d'anar amb compte a no pren­dre mal. Ni a treure les coses de lloc. Que es pagui tant per una obra d'art no és una cosa que hagi variat en temps de bonança o en temps de crisi ni tam­poc s'ha de bana­lit­zar i posar en dubte què és art i què no ho és. El mer­cat de l'art sem­pre serà un món a part. Ni tam­poc fis­ca­lit­zem fins a l'extrem la reunió del BCE. En un altre moment, ens hauríem quei­xat si no s'hagués fet la reunió a Bar­ce­lona, si el govern espa­nyol l'hagués dut a un altre lloc.

Però una cosa és veri­tat. Tots dos fets han estat els vehi­cles d'expressió d'una ràbia ple­na­ment jus­ti­fi­cada i fona­men­tada. Un crit con­tra la injustícia. I també és veri­tat que si El crit val tant és perquè Munch ens va pin­tar a nosal­tres. Tal com som. Els d'avui. I també els d'ahir i els d'abans-d'ahir. I els humans de demà. El pànic que ens retrata. I que ens inco­moda.