Fes, sí. Girona no?

Dilluns pas­sat, al Palau de la Música Cata­lana de Bar­ce­lona, pre­sen­tació de la XVIII edició del Fes­ti­val de Músiques Sacres de Fes (Mar­roc). Com comença? Amb música? Amb un film de pro­moció? No: amb una con­ferència sobre el sufisme impar­tida pel pro­fes­sor Faouzi Skali, antropòleg i direc­tor gene­ral del fes­ti­val. Abans que res, la paraula i el pen­sa­ment. Vostès hi posa­ran tots els mati­sos que vul­guin sobre el caràcter més postís o menys de la idea fes­ti­va­lera i de les raons no estric­ta­ment cul­tu­rals que la sos­te­nen, però el cas és que el fes­ti­val de Fes se n'ha sor­tit. Ha con­so­li­dat un esde­ve­ni­ment de qua­li­tat i poten­cia una ciu­tat amb molts atrac­tius. Per cert, per­me­tin-me fer un parèntesi: que molta gent del món de la cul­tura cata­lana hagi cone­gut l'atrac­tiu de Fes i el mateix fes­ti­val és obra de l'ara empre­sari ter­ras­senc Fer­ran Mori­llas (Qadar). Durant anys va picar el ferro de la indi­ferència fins a doble­gar-lo, i ara ningú del fes­ti­val li ho reco­nei­xerà? Doncs bé, el que dèiem. Per què Fes se n'ha sor­tit i Girona no? L'alcalde Puig­de­mont va decla­rar que es trac­tava d'un model esgo­tat i defi­ci­tari. No li ho dis­cu­tiré pas amb els temps que cor­ren. Però pot­ser l'alcalde s'hau­ria de dema­nar si per ven­dre més abo­na­ments, Girona es va plan­te­jar mai seri­o­sa­ment com­ple­tar el seu fes­ti­val amb un fòrum de debats tan potent com el que s'orga­nitza cada matí, durant el fes­ti­val, a la ciu­tat mar­ro­quina. O si han pre­sen­tat mai un pro­grama d'expo­si­ci­ons com fan allà baix. O si han pro­pi­ciat els con­tac­tes inter­na­ci­o­nals entre ges­tors cul­tu­rals, que són els que hi ente­nen i no els polítics. Girona ho ha fiat tot a l'esce­nari impres­si­o­nant de la cate­dral? Aquesta és la pre­gunta que ens hauríem de fer. És pos­si­ble que Fes, com tota la xarxa de fes­ti­vals de músiques reli­gi­o­ses, cai­gui cada any en alguna con­tra­dicció, però sap donar al visi­tant el just equi­li­bri entre la vis­to­si­tat del cant i la sono­ri­tat del pen­sa­ment. Ens ho cre­iem o no, això de l'espi­ri­tu­a­li­tat? Doncs qui no vol esce­na­ris de música per can­tar mirant-se l'ànima pròpia ha de tenir espais de reflexió com­par­tida per pen­sar mirant-se l'ànima de l'altre. I en comp­tes de voca­lis­tes o ins­tru­men­tis­tes, pres­ti­gi­o­sos intel·lec­tu­als vin­guts d'arreu. No és pre­ci­sa­ment això, el diàleg entre reli­gi­ons? Hi som encara a temps, a Girona?