L'estètica tova
d'un país definitivament malalt (terminal) d'estètica tova
L'any 1985, Narcís Comadira va publicar un text –Contra l'estètica tova. Un pamflet– que va recollir, tretze anys després, en el llibre Sense escut. Hi blasmava el que ell batejava com l'estètica tova, que, a mitjan anys vuitanta, s'havia ensenyorit de moltes expressions culturals del país. ¿Què és, l'estètica tova? “Aquella que cedeix fàcilment a la pressió... s'amaga sota els replecs d'allò nostrat, treu el cap en allò carrincló, tronadet, arregladet. Es manifesta amb un desig de no ferir (que no és més que ocultació de la por a ser ferit).” Comadira en donava diferents exemples, de disciplines artístiques diverses, d'autors variats; i, perquè ningú no es pensés que ell parlava des de la torre d'ivori de la perfecció formal, fins i tot transcrivia un poema seu, i el feia seguir de la reflexió següent: “Tots hem claudicat alguna vegada davant d'aquella idea que queda tan bé però que no ve a tomb, davant d'aquell color rosa tan fàcil, davant d'aquell adjectiu tan dolç.” No deixo de pensar en aquest brillant pamflet comadirià, perquè, lluny d'esllanguir-se o de perdre pistonada, hi ha moments que l'estètica tova sembla que reneix amb una força i una vitalitat insospitades.
L'any 2002, Narcís Comadira va publicar el llibre de poemes –els tous en dirien poemari– L'art de la fuga. Jo no tinc cap mena de dubte que el gironí ha escrit alguns dels millors poemes catalans dels últims quaranta anys. Però, en aquesta obra, n'hi ha un –Oda a Pep Guardiola– que cal llegir en una clau estrictament irònica, si no sarcàstica i tot, perquè, altrament, el trobaríem tot engalanat d'atributs tous com una acolorida falla valenciana: “Salut, germà dels poltres / de peülla de tro!”, comença dient. “Teixeixes les jugades, / del teixit en fas veles que s'inflen / i en sostens l'entramat. / La gespa es fa mar blava de somnis”, continua el poema, que prossegueix: “Salut, constructor de camins, / geòmetra carnal, arquitecte!” Diu tot això, aquesta oda inflamada d'ironia, tan ben escrita i formulada, d'altra banda, que també compara el jugador amb un “dofí ensabonat” –emulant el “saltos jabonados de delfín” de García Lorca. I acaba així –remarqueu la picada d'ullet al sonet XVIII de Shakespeare–: “Romandràs, quan tu i jo siguem cendra, / vivent en la llegenda de la fama / i en aquesta corona modesta que ara treno, / amb vers balbucejant, / per no entorpir l'esclat meravellós / dels versos certs de les teves passades-” Déu n'hi doret!
¿A què treu cap, tot això? Fàcil: la quantitat de literatura periodística (barata) que ha segregat el comiat de Pep Guardiola és digna d'un país definitivament malalt (terminal) d'estètica tova. En podria citar molts exemples, de tots els diaris, de tots els mitjans, però patiria un accés de vergonya aliena només de transcriure tanta gasòfia. El mal, però, ve de més enllà, és clar. Guardiola ha estat el millor entrenador de la història del Barça. Això, ara com ara, és incontrovertible. En aquest club, Cruyff hi va estampar el segell, però Guardiola l'ha superat amb escreix. El de Santpedor ha comès relativament pocs errors futbolístics i molt pocs errors diguem-ne morals. Plànyer-se dels àrbitres quan ja tens tots dos peus fora, al meu entendre, és un error dels últims. Com clavar un cop de puny damunt la taula i parlar d'aquell malànima de Mourinho com el puto rei i el puto amo de tot el que no és futbol, resulta un encert majúscul. Dit això: ¿podem donar ja per clausurats el martirologi guardiolià, el panegíric sense límit i la producció industrial de glucosa, la conversió d'un excel·lent entrenador de futbol –i d'un home aciençat i just, certament– en un Messies redemptor del país que ens havia de salvar de l'ofuscació general i ens havia d'ensenyar el camí segur de la llum? ¿Podem, sisplau, administrar l'extremunció a tanta literatura periodística (barata) que il·lustra el repertori de vicis de l'estètica tova denunciada fa tants anys pel poeta Narcís Comadira?
