Maons

Cada dia que passa, l'afer dels immo­bles inven­di­bles que porta tot el sis­tema finan­cer pel camí de l'amar­gura –i nosal­tres al dar­rere– es com­plica més. Suposo que alguns ban­quers, i no dels petits, van deci­dir seguir el con­sell de Homer Simp­son i es van ama­gar entre els abrics del penja-robes, con­fi­ant que tot s'arre­gla­ria d'alguna manera. Però no ha estat així i ara des de Brus­sel·les ja ens comen­cen a mirar com si fóssim un grecs experts en fal­si­fi­car o ama­gar estadísti­ques.

Per cert que tot­hom està molt pre­o­cu­pat amb el deute de les pro­mo­ci­ons immo­biliàries, que es comp­ta­bi­litza com a impos­si­ble de cobrar, i en canvi ningú no para esment al deute de les empre­ses i de les famílies, que també és per posar-se a tre­mo­lar. Suposo que aquells que vet­llen per nosal­tres espe­ren que la qüestió immo­biliària esti­gui dige­rida per treure aquest altre conill del bar­ret de les ria­lles.

Però mirin: aquí, la qüestió immo­biliària es resoldrà d'un dia per l'altre. Perquè mol­tes pro­mo­ci­ons se les que­da­ran inver­sors estran­gers. Bé, es pre­gun­tarà vostè, i no es pot fer res perquè aquests inver­sors comen­cin a com­prar ara i així ani­rem tots més tran­quils?

No com­pren ara pel mateix motiu que vostè, si hagués d'adqui­rir un habi­tatge i no tingués pressa: s'espe­ra­ria que els preus bai­xes­sin més. Els inver­sors espe­ren que els bancs arri­bin al punt de la des­es­pe­ració i abai­xin els preus fins al límit.

Les pèrdues seran for­mi­da­bles, però ho seran més si ningú no com­pra uns maons que repre­senta que mai no bai­xa­rien de preu.