El silenci en l'era del mòbil

Si vull fer la llista dels poe­tes vin­cu­lats a l'Alt Empordà que he cone­gut, em sur­ten mol­tes dones (M. Àngels Anglada, M. Àngels Vay­reda, Carme Guasch, Pilar Nierga, Rosa Font, Núria Espo­nellà), però d'homes només en trobo dos: el ruti­lant Car­les Fages de Cli­ment i el molt dis­cret i ama­gat Jaume Mau­rici (1898-1891), que ara ha res­sus­ci­tat gràcies a un nou lli­bre de Jordi Pla, pro­fes­sor de llen­gua i lite­ra­tura espe­ci­a­lit­zat en l'estudi de poe­tes empor­da­ne­sos.

El Jaume Mau­rici que vaig conèixer tenia setanta anys i havia ins­tau­rat jun­ta­ment amb Fages, la Festa de la Poe­sia del Casino Menes­tral de Figue­res, illa cata­lana enmig de la dic­ta­dura fran­quista. De dic­ta­du­res, en Mau­rici en sabia prou: la de Primo de Rivera li havia clau­su­rat el set­ma­nari Alt Empordà, que havia fun­dat i diri­gia des que tenia dinou anys, i l'havia obli­gat a exi­liar-se tem­po­ral­ment a París. Després havia tre­ba­llat a València i Bar­ce­lona, però la jubi­lació li va per­me­tre tor­nar a Figue­res, on va dedi­car-se inten­sa­ment a la prosa periodística i l'impuls d'acti­vi­tats cul­tu­rals i cíviques que el van fer merei­xe­dor del títol de fill pre­di­lecte de la seva ciu­tat natal. Els cinc volums dels seus poe­mes nou­cen­tis­tes, que l'acos­ten a Josep M. López-Picó, Tomàs Garcés i Marià Manent, són un petit tre­sor de sen­si­bi­li­tat i ten­dresa. L'últim lli­bre, edi­tat als vui­tanta anys, té un títol reve­la­dor, També el silenci, que es cor­res­pon amb un vers defi­ni­tiu del recull: “També el silenci esde­vindrà cançó.” El món quo­tidià de Mau­rici és un món ple de silenci sonor, poblat de cants d'ocells i bufets de tra­mun­tana que truca als por­ti­cons dels fines­trals “perquè els de dins se sen­tin més a casa”. El poeta es revolta con­tra els ele­ments estranys que tren­quen el silenci domèstic: “El tim­bre del telèfon inter­romp / la inti­mi­tat del nos­tre soli­lo­qui / quan més ens com­plaïa estar sols. / Per defu­gir l'acapte d'altres veus /que podien venir d'altres galàxies, / dei­xem pen­jat el recep­tor / i anem par­lant a soles amb nosal­tres.”

És evi­dent que en el món d'avui, envaït per l'omni­presència del telèfon mòbil, els poe­tes com Jaume Mau­rici són, tris­ta­ment, una espècie en extinció.