No hem vist res

L'any 1959, quan feia catorze anys de l'esclat de la bomba atòmica d'Hiros­hima, Alain Res­nais va deci­dir adap­tar a la pan­ta­lla un text de Mar­gue­rite Duras. El resul­tat és cone­gut. Una fran­cesa que va patir la vexació nazi a Nevers retroba un jove japonès nas­cut a Hiros­hima. Ella vol saber tot el que va pas­sar a la ciu­tat japo­nesa i s'adona que, mal­grat que hagi anat als museus, hagi vist foto­gra­fies i hagi tro­bat les ruïnes del pas­sat, pro­ba­ble­ment no ho pot enten­dre. “No has vist res a Hiros­hima”, deia el noi japonès a la seva amant fran­cesa men­tre els seus cos­sos s'abraçaven en un hotel sense nom.

Amb 91 anys d'edat i una dila­tada car­rera cine­ma­togràfica, Alain Res­nais serà al fes­ti­val de Canes per pre­sen­tar la seva dar­rera pel·lícula. El més enigmàtic de tot ple­gat és el títol: Vous n'avez rien vu –Vosal­tres no heu vist res–. Resulta curiós com­pro­var que l'obra d'un cine­asta que va començar recor­dant-nos que som incapaços d'obser­var el món perquè la visió de la història, sense l'experiència, ens impe­deix veure-hi bé, ens recordi que després d'haver vis­cut con­ti­nuem cecs. El més curiós de tot ple­gat és que l'afir­mació d'Alain Res­nais es troba dins d'una pel·lícula que és expli­cada des del més enllà i es recorda als humans que, per molt que inten­tem bus­car, esbri­nar, recons­truir o pen­sar els grans mis­te­ris de la nos­tra existència, aca­ba­rem sem­pre lli­gats a una visió par­cial. Segons la fitxa de la pel·lícula, un autor tea­tral deci­deix obli­gar els come­di­ants a mirar el mun­tatge d'una obra ano­me­nada Euri­dice perquè es plan­te­gin alguna cosa de com les repre­sen­ta­ci­ons ens donen pis­tes sobre l'amor, la mort, la passió o la vida.

Tot fa supo­sar que Vous n'avez rien vu té alguna cosa tes­ta­mentària. Fa uns anys, Domènec Font va escriure un lli­bre titu­lat L'última mirada on ens recor­dava que deter­mi­nats cre­a­dors de la història del cinema havien estat capaços de rea­lit­zar, amb tota lli­ber­tat, un seguit d'obres que, a la manera de tes­ta­ments, qüesti­o­na­ven la seva relació sobre l'art. El tes­ta­ment Res­nais resulta clara­ment explícit en la seva nova pel·lícula. Se situa en el més enllà, con­voca els seus come­di­ants com si fos­sin tite­lles d'un petit tea­tre i des d'allà ens recorda que al món en què cre­iem que tot ho havíem vist encara ens que­den mol­tes coses a veure. Curi­o­sa­ment, avui,17 de maig, men­tre escric aques­tes rat­lles, no puc dei­xar de recor­dar que Domènec Font, un dels ana­lis­tes de l'audi­o­vi­sual més lúcids del país, va morir ara ja fa un any.