El mal govern

L'Estat espa­nyol no ha estat ben gover­nat durant aquests dar­rers anys. I em cenyeixo a l'eco­no­mia. Ni el segon govern d'Aznar –“España va bien”– ni els set anys i mig del govern de Rodríguez Zapa­tero, ni –pel que sem­bla– els cinc mesos de govern de Rajoy ho han fet bé. I ho dic dei­xant al marge les rela­ci­ons de Cata­lu­nya amb l'Estat, que han estat i són d'allò més con­flic­ti­ves, i les sim­pa­ties polítiques. Els equips econòmics en el govern espa­nyol han tin­gut poc nivell. Tant el PP com el PSOE tenen eco­no­mis­tes de més pres­tigi i més vàlua per­so­nal que els qui han ocu­pat els prin­ci­pals càrrecs. La senyora Elena Sal­gado va sor­tir repe­ti­da­ment ocu­pant els dar­rers llocs en una clas­si­fi­cació de minis­tres d'Eco­no­mia euro­peus que publica el Finan­cial Times. El senyor Cristóbal Mon­toro seguirà segu­ra­ment els seus pas­sos: és un bon pro­fes­sor, però no un bon polític. I aquests anys de mal govern econòmic han coin­ci­dit amb una crisi que exi­gia els millors cer­vells econòmics de cada par­tit. Al cap­da­vant de tots, un José Luis Rodríguez Zapa­tero que pas­sarà a la història com al pit­jor pre­si­dent de la democràcia espa­nyola i un Mari­ano Rajoy que es troba tan incòmode com un pop en un garatge, en uns esce­na­ris que no havia pre­vist i que no li són gens fami­li­ars.

Em pre­o­cupa la incom­petència, però sobre­tot el sec­ta­risme. El PSOE va posar la defensa dels seus davant de la defensa dels interes­sos col·lec­tius, amb la fri­vo­li­tat de l'AVE entre Madrid i Sevi­lla i que la xarxa d'alta velo­ci­tat deixés totes les capi­tals de província a tres hores com a màxim de la gran capi­tal, com a exem­ple. Men­tres­tant, el pre­si­dent del govern anava dient que ara s'havia pas­sat al davant d'Itàlia, i que aviat es pas­sa­ria “al davant de França”. El govern Rajoy crida a l'ordre les auto­no­mies rebels, començant per Cata­lu­nya, i oblida que la seva gent n'ha fet de l'alçada d'un cam­pa­nar a la Comu­ni­tat de Madrid, el País Valencià i Cas­te­lla-la Manxa, a més de posar Bankia com a model del que no s'ha de fer amb una enti­tat finan­cera, poli­tit­zada fins al moll de l'os.

La bara­lla de Luis de Guin­dos, minis­tre d'Eco­no­mia, amb el gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, ho acaba d'ado­bar per donar exem­ple als mer­cats inter­na­ci­o­nals. I Fernández Ordóñez ha fet la reforma finan­cera que s'ha car­re­gat nou cai­xes cata­la­nes! Com és pos­si­ble que per­so­nes intel·ligents arri­bin a aquests extrems de bar­ro­e­ria i dis­cri­mi­nació? Què deuen pen­sar els con­se­llers de Caixa Laie­tana, tan cofois que esta­ven amb el 2% del capi­tal de Bankia? I els de la Caixa del Penedès, una comarca que ara té la capi­tal a Múrcia i Madrid?

Els cata­lans hi tenim poques coses a dir, tot i com­plir els deu­res. Històrica­ment, les bufe­ta­des les hem rebut, tant de la dreta com de l'esquerra espa­nyo­les, però només fal­tava aquesta: que, a més de pres­cin­dir de nosal­tres, el govern espa­nyol donés pro­ves de tan poc nivell.

Un minis­tre d'Eco­no­mia ha de par­lar anglès amb fluïdesa, senyor Mon­toro! No s'adona, senyor De Guin­dos, que els mer­cats han suspès la seva reforma finan­cera? I vostè estava al con­sell del banc Mare Nos­trum, al cos­tat d'un repre­sen­tant de la Caixa del Penedès.