Minar-se

No con­tem­plen els dic­ci­o­na­ris la pos­si­bi­li­tat que el verb aquí fet ser­vir de títol sigui refle­xiu. L'acció que designa, sinònima de des­truir, ente­nen que només pot ser tran­si­tiva. Però no. Sovint pot rever­tir tant sobre el sub­jecte com el fet, posem per cas, de pen­ti­nar-se. Amb la diferència que, d'això últim, se'n deriva un look capil·lar més o menys agra­ciat, men­tre que qui es mina vol dir que s'auto­li­quida.

Cabria refe­rir la per­tinència d'una tal accepció a la llei, cons­ta­tada des del mate­ri­a­lisme històric, que tota rea­li­tat porta en si els gèrmens de con­tra­dicció que, a la curta o a la llarga, la duran al propi anor­re­a­ment.

I, com a exem­ple, sem­pre fóra oportú d'invo­car, en l'àmbit de l'art, quin ha estat el prin­cipi cen­tral de la moder­ni­tat: la tra­dició con­tra si mateixa, segons apun­tava Octa­vio Paz i recor­dava Matei Cali­nescu, tot reme­tent al des­propòsit que repre­senta el fet de les avant­guar­des que han aca­bat desem­bo­cant en el kitsch més tro­nat.

Però altres epi­so­dis recents il·lus­tren més dràsti­ca­ment aquesta dinàmica auto­a­ni­hi­la­dora. Tots dos res­pec­ti­va­ment repor­tats des de l'Ara (l'un el dia 26, l'altre el 27) per Albert Sánchez Piñol i per Joan B. Culla. El pri­mer cas, deli­rant, és a propòsit d'una biòloga que, en tàcita advo­cació del neo­pu­ri­ta­nisme ani­ma­lista, es mos­tra més pro­cliu a la defensa dels cala­mars [sic] que dels matei­xos humans (!). El segon cas, escrit des del més dur desen­gany, fa referència a una Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal capaç de con­si­de­rar vícti­mes i no bot­xins sim­ples ban­dar­res anti­tot que no sigui ells i pro­pensa també a con­dem­nar muni­ci­pis on s'ha pro­hi­bit l'ús del burca i del nicab.

Idò bé, sí. Trets d'antuvi posi­ti­va­ment dis­tin­tius de l'homo occi­den­ta­lis (l'expe­ri­men­ta­lisme artístic, el res­pecte pels ani­mals, l'equa­ni­mi­tat tole­rant) se li giren en con­tra i fan que ell mateix es mini. I així ens va.