Que hi ha algú?

Fa dies que piulo que em té per­plexa la mio­pia des­me­su­rada dels nos­tres repre­sen­tants polítics en la no reacció, o direc­ta­ment inacció en el dar­rer cas d'evi­dent cor­rupció a Bankia. La set­mana pas­sada em mos­trava ober­ta­ment a favor de la marató que TV3 i Cata­lu­nya Ràdio van plan­te­jar en favor d'enti­tats del ter­cer sec­tor social. Perquè al marge de totes les crítiques legítimes –mol­tes de les quals segu­ra­ment subs­criu­ria– a l'admi­nis­tració a l'hora de plan­te­jar les seves pri­o­ri­tats en algu­nes reta­lla­des, con­ti­nuo pen­sant que aques­tes enti­tats i l'exper­tesa de la seva gent, garan­tei­xen el man­te­ni­ment d'allò que con­si­dero que l'admi­nis­tració hau­ria de blin­dar, i que és el benes­tar dels ciu­ta­dans.

Aquesta set­mana toca dir, però, que blin­dar l'estat del benes­tar vol dir en pri­mer lloc posar en el cen­tre de les polítiques els ciu­ta­dans. Blin­dar no vol dir només garan­tir uns mínims en polítiques soci­als com sani­tat, habi­tatge i ense­nya­ment, aiii ense­nya­ment! Blin­dar vol dir legis­lar sobre el poder econòmic i finan­cer tenint com a llei número 1 la de pro­te­gir els interes­sos de la soci­e­tat civil. Blin­dar vol dir exi­gir després de tants anys a les con­ces­sionàries de les auto­pis­tes que, un cop recu­pe­rada la inversió, reti­rin els peat­ges defi­ni­ti­va­ment. I blin­dar vol dir sobre­tot garan­tir que quan un mem­bre de la soci­e­tat infrin­geix la llei, pagui davant la resta de la comu­ni­tat. I el que està pas­sant amb Bankia és una ofensa per a tots els ciu­ta­dans hon­rats d'aquest país. I quan en un congrés amb dues for­ces acla­pa­ra­do­ra­ment majo­ritàries es posen d'acord per no dema­nar expli­ca­ci­ons alguna cosa fa pudor. I quan és un fei­xista l'únic que deci­deix pre­sen­tar una que­re­lla per aquest cla­morós frau a un país, és lo següent. I ja n'estem farts, i ja no ente­nem que no hi hagi polítics amb prou talla per pas­sar a l'acció i dir prou. I no ens vin­guin que cal ser pragmàtics i pru­dents, perquè d'aquesta mena de prag­ma­tis­mes ja en tenen uns quants les but­xa­ques ple­nes.