Altres cares del futbol

El país va mala­ment: atur mas­siu, empre­ses i comerços que ple­guen, des­tra­la­des a l'estat del benes­tar, bancs i cai­xes en fallida, famílies esca­nya­des per l'endeu­ta­ment, la pobresa que creix a ulls veients... Però el fut­bol pro­fes­si­o­nal va bé: els esta­dis plens a ves­sar, un gran espec­ta­cle quan hi ha bon joc, un fac­tor d'inte­gració en deter­mi­na­des cir­cumstàncies, una subli­mació simbòlica de patri­o­tis­mes locals i naci­o­nals, un con­sol emo­ci­o­nal en moments de crisi indi­vi­dual o col·lec­tiva, un tema de con­versa que crea empa­ties...

La llista de cares agra­do­ses del fut­bol es pot allar­gar tant com vul­gueu. L'allar­guen inces­sant­ment els mit­jans de comu­ni­cació escrits, radiofònics i tele­vi­sius. No ende­ba­des, el fut­bol té la insòlita qua­li­fi­cació de “qüestió d'interès gene­ral”, segons una dis­po­sició pro­mo­guda pel govern de José María Aznar. Al fut­bol, les seves imat­ges i sons se'ls atorga, a més de les retrans­mis­si­ons en directe –cap set­mana sense par­tit a les pan­ta­lles– la cate­go­ria de notícia de por­tada i de pri­vi­le­gi­ada infor­mació contínua, esti­gui el país a punt de petar, tre­moli la terra, s'escalfi el clima, sac­se­gin el món revo­lu­ci­ons i can­vis soci­als pro­fun­da­ment muta­dors.

Tot un feno­men social i també econòmic, cul­tu­ral i polític, que té més cares que les que nor­mal­ment ens mos­tren, algu­nes ofe­ga­des per la passió dels entu­si­as­tes, d'altres ocul­tes per cor­ti­nes de fum i per interes­sos obs­curs, sinó bruts. Una anàlisi rigo­rosa de l'uni­vers del fut­bol reque­ri­ria un tre­ball mul­ti­dis­ci­pli­nari. És pos­si­ble, tan­ma­teix, apun­tar algu­nes de les altres cares.

El fut­bol apas­si­ona, però aplana cer­vells i esmussa sen­si­bi­li­tats i exigències. És freqüent el joc tediós, de movi­ments i ges­ti­cu­la­ci­ons monòtons, emba­fa­dors. A tall de mos­tra, el ritual de l'autor d'un gol de lle­var-se la samar­reta i vole­iar-la com una ban­dera men­tre corre per les ban­des de cara al públic. Juga­dors i entre­na­dors quan par­len per al públic diuen sem­pre el mateix, de con­tin­gut i voca­bu­lari escàs, no importa de quin club siguin ni de quina com­pe­tició es tracti, són inter­can­vi­a­bles en el temps.

La soci­e­tat fut­bolística, juga­dors i clubs, està tan divi­dida com la soci­e­tat real. Els juga­dors de ter­cera divisió gai­rebé no cobren res, els de segona reben algun pes­sic, que per als millors pot arri­bar a ser bo, i els de pri­mera divisió es fol­ren, sobre­tot les grans figu­res. Messi s'embut­xacà el 2011, tot comprès, uns 33 mili­ons d'euros, al nivell dels capi­tos­tos de la gran banca i, fins i tot, més amunt encara. I ningú no ho cri­tica. És clar que alguns ban­quers ens han esta­fat i han arruïnat el país, men­tre que els juga­dors ens entre­te­nen i se n'ignora l'enri­qui­ment obscè. I també com la soci­e­tat real el fut­bol té deu­tes. Més de 750 mili­ons d'euros a Hisenda, més de deu mili­ons a la Segu­re­tat Social. L'Estat els con­ce­deix una regu­la­rit­zació còmoda, a ter­mi­nis. Un tracte de favor que vol­drien mol­tes empre­ses en difi­cul­tats econòmiques.

Ara tenim més fut­bol que mai. Més que sota la dic­ta­dura. Lla­vors els intel·lec­tu­als denun­ci­a­ven la uti­lit­zació ali­e­na­dora del fut­bol. Avui, en plena crisi, hi ha intel·lec­tu­als que inver­tei­xen la crítica del pas­sat i elo­gien l'efecte balsàmic i com­pen­sa­dor del fut­bol en gene­ral i de l'Euro­copa en par­ti­cu­lar. No hi ha diners per a llits hos­pi­ta­la­ris i pla­ces esco­lars, però la par­ti­ci­pació de la selecció espa­nyola en l'Euro­copa, la festa que l'envolta, les retrans­mis­si­ons, els envi­ats espe­ci­als i la resta cos­tarà una mili­o­nada. I, a sobre, hau­rem d'aguan­tar l'explo­tació patri­o­tera dels èxits o el dol dels fra­cas­sos de la selecció. Ser­virà, això sí, per dis­treure del res­cat finan­cer d'Espa­nya, Cata­lu­nya inclosa, i de la gestió catastròfica del govern de l'Estat.