Noucentisme

Recent­ment ha cir­cu­lat per la xarxa un opus­cle de l'acti­vista cul­tu­ral i comis­sari d'expo­si­ci­ons Jorge Luis Marzo titu­lat L'era de la degra­dació de l'art i la política cul­tu­ral a Cata­lu­nya. El text, d'unes setanta pàgines, pro­posa un curiós repàs dels models de cul­tura que han gover­nat a Cata­lu­nya des de la Tran­sició fins al pre­sent, per aca­bar plan­te­jant algu­nes qüesti­ons clau sobre el futur de la cul­tura enmig de la recessió de conei­xe­ment gene­rada per la crisi. El text, plan­te­jat des de la radi­ca­li­tat, està ple d'idees i intuïcions, però entre elles n'hi ha una que m'ha interes­sat espe­ci­al­ment: la crítica a la forma com el nou­cen­tisme s'ha con­ver­tit en el gran model cul­tu­ral cap al qual s'han deri­vat deter­mi­na­des polítiques. De tots és cone­gut que l'actual con­se­ller Fer­ran Mas­ca­rell cons­tru­eix una part del seu dis­curs al vol­tant de la neces­si­tat de retor­nar al paradís per­dut del nou­cen­tisme, com a moment clau per a la cons­trucció de deter­mi­na­des polítiques naci­o­nals. El nou­cen­tisme va pro­po­sar la idea de la ciu­tat com a motor de la civi­lit­zació, va crear les bases d'un gust ins­pi­rat en les arrels clàssi­ques i va gene­rar un model de pla­ni­fi­cació en què la cul­tura es ges­ti­o­nava a par­tir de l'impacte i l'atracció que els equi­pa­ments exer­cien dins de la població. Mas­ca­rell ha bate­jat el seu model cul­tu­ral amb el nom de deu­cen­tisme i no ha tri­gat a dibui­xar un seguit de car­to­gra­fies sobre el ter­ri­tori. Avui, el lle­gat nou­cen­tista en l'actu­a­li­tat passa per enten­dre la cul­tura des de l'obser­vació per aca­bar con­si­de­rant el con­ti­nent com l'ele­ment que acaba gene­rant con­tin­gut.

El dis­curs nou­cen­tista par­teix de la idea que la cul­tura es cons­ti­tu­eix com un ele­ment capaç de gene­rar con­sens. El fet cul­tu­ral sor­geix com un fet afir­ma­tiu que porta cap a un model orde­nat de civi­lit­zació. El dis­curs s'oblida que el fet cul­tu­ral té a veure amb el desor­dre, perquè la seva essència no és l'afir­mació sinó la cre­ació d'un dis­curs crític. La cul­tura no neix d'un dibuix precís del ter­ri­tori, perquè l'ele­ment que li dóna vita­li­tat és la sor­presa, l'atzar o l'espon­taneïtat. La cul­tura no neix per afir­mar un deter­mi­nat estat de les coses, sinó per qüesti­o­nar-lo. Si ens pre­gun­tem d'on sor­gei­xen els grans cre­a­dors i des d'on actuen veu­rem que allò que els carac­te­ritza és una certa visió rebel. El dis­curs nou­cen­tista té com a anta­go­nista el dis­curs de l'avant­guarda. Perquè tot art que vul­gui ser veri­ta­ble­ment avant­guar­dista ha d'actuar com a res­posta crítica als models ofi­ci­als, amb un desig de qüesti­o­nar les pràcti­ques ins­ti­tu­ci­o­nals.