Celebració

Faig com els car­gols. Apro­fi­tant que ja no plou surto a fer una pas­se­jada noc­turna per Bar­ce­lona. Alguns con­duc­tors, pocs, fan sonar el clàxon amb una ener­gia i una insistència irri­tants i digna de millor causa. Sento alguns petards. És que la selecció espa­nyola ha gua­nyat l'Euro­copa. Eufòria des­bor­dada a Espa­nya. Però a Cata­lu­nya, molta menys del que vol­drien els que sem­pre uti­lit­zen el baròmetre de les cele­bra­ci­ons espor­ti­ves quan els van a favor. Menys, molta menys, que fa dos anys, quan els de sem­pre van voler fer pas­sar el bou per bèstia grossa i van mani­fes­tar amb veu entre tre­mo­lant i amenaçadora que la cele­bració demos­trava que Cata­lu­nya és Espa­nya. El que sigui, menys auto­rit­zar un referèndum. Lla­vors sor­tiríem de dub­tes.

Però què cele­bra­ven exac­ta­ment? Una victòria espor­tiva d'una selecció amb molts juga­dors cata­lans. Una victòria espor­tiva que es volia fer pas­sar pel tri­omf d'un país o d'un estat –per això no ens bara­lla­rem– que és un vai­xell a punt d'enfon­sar-se. Un ter­ri­tori que envia la seva joven­tut millor for­mada a l'atur, a la sub­o­cu­pació o a l'emi­gració, a bene­fi­ciar aquells que han estat vençuts al ter­reny del joc. Un lloc on el guany fàcil és el màxim valor. On s'eva­dei­xen capi­tals amb la mà esquerra men­tre amb la dreta s'agita la roji­gualda. On es lamina qui pensa o parla dife­rent. On s'abo­quen mili­ons i mili­ons en obres inútils amb l'excusa de l'equi­li­bri i la soli­da­ri­tat ter­ri­to­rial men­tre que les que apor­ta­rien riquesa es poster­guen. On s'està més pen­dent del que fa el veí que del que passa a casa.

Què cele­bra­ven?