Cartell festiu

Un exem­ple d'allò que Umberto Eco ano­mena afo­ris­mes “can­ce­rit­za­bles” –és a dir, cap­gi­ra­bles de manera que el con­trari del que afir­men pugui ser no menys cert, si no més fins i tot– fóra la dita baix­me­di­e­val que pretén que de gus­ti­bus non est dis­pu­tan­dum. Perquè, tot sovint, és de gus­tos que es dis­puta més que sobre cap altra cosa.

Un cas recent d'actu­a­li­tat local –per bé que recur­rent en tot d'altres llocs, començant pel mateix cap-i-casal– el depara el car­tell de festa major de Reus d'enguany. Que, segons sem­bla, no ha agra­dat a tot­hom. Què hi farem!

Com que el que importa lla­vors és saber argu­men­tar el propi gust (com resulta de vega­des difícil fona­men­tar el perquè, en posi­tiu o en nega­tiu, d'aquest!), vet aquí algu­nes raons favo­ra­bles al tal car­tell. Sense esmen­tar per res el nom del seu cre­a­dor (la colum­neta aquesta sol ser en qüestió de noms pro­pis sols al·lusiva, en l'elogi com en el blasme).

La tipo­gra­fia hi des­taca, amb lle­tra lle­gi­ble i degu­da­ment des­tri­ada, el que cal: lloc, avi­nen­tesa, data, fes­ti­vi­tat. La gra­dació cromàtica del rere­fons pro­gressa, en línia ascen­dent, del verd fins al roig encès, amb tona­li­tats intermèdies de groc i de blau. Com si sor­gis­sin del copalta d'un màgic deli­be­ra­da­ment naïf situat al cap­da­vall, alguns ele­ments dis­tin­tius de la ciu­tat enga­la­nada són al bell mig: el cam­pa­nar, cofat amb la senyera i lluint a mitja alçada la rosa de l'escut, amb un avió sobre­vo­lant-hi de l'època en què la soci­e­tat civil reu­senca va dotar-se d'aero­port propi, tot tocat de sol, estels i vol­ves de llum.

Que si resulta massa tòpic? I doncs què es pensa segons qui que ha de ser un pro­ducte d'aquest gènere? Una pla­ta­forma d'exhi­bició de subli­mi­tats trans­cen­dents? Una obra d'art magis­tral d'aque­lles que, a força de pre­ten­si­ons, no van més enllà de la pas­te­rada pura i sim­ple? Gent gan­xeta: bona festa major!