No hi ha un pam de net

Fa pocs dies, durant una tro­bada de direc­tius, un empre­sari cons­ta­tava el to pes­si­mista que res­pira la soci­e­tat. Ell, que es defi­neix com a opti­mista per natu­ra­lesa, apun­tava que sense un canvi en l'estat d'ànim dels ciu­ta­dans serà molt difícil sor­tir del forat. Durant els torns de rèplica, els altres con­vi­dats li varen expo­sar un catàleg de motius per man­te­nir el cap cot. Es va par­lar de l'atur, de la crisi de valors, de la talla dels diri­gents polítics, del fracàs esco­lar o fins i tot de la prima de risc, aquesta parenta germànica que amenaça de fotre'ns fora de casa. Però d'entre tots els fac­tors que fomen­ten el desen­gany gene­ral, la majo­ria va coin­ci­dir que el pit­jor és la cor­rupció.

No tinc ele­ments per fer una com­pa­ració amb altres estats de l'entorn, però el nom­bre de man­gants per metre qua­drat d'aquí, només el deu superar alguna república bana­nera. Fa de mal recor­dar la màquina de robar que es va dis­se­nyar a Mar­be­lla, els xoriços del Palau de la Música o la tira­llonga de cor­rup­te­les entorn del boom immo­bi­li­ari. Però encara és més dolorós veure que entre els que pre­sump­ta­ment posen la mà a la caixa, pot haver-hi la pri­mera auto­ri­tat judi­cial his­pana. Un indi­vidu que té com a missió fer com­plir les lleis i que, segons diuen els dia­ris, s'hau­ria gas­tat gai­rebé 30.000 euros de diners públics en caps de set­mana cari­benys, de dijous a dilluns panxa al sol, i que a sobre somica quan l'enxam­pen.

Això és el que per­ju­dica l'estat d'ànim del per­so­nal. Perquè la cor­rupció és com un càncer que a poc a poc va ani­qui­lant la con­fiança. I la con­fiança és bàsica per recu­pe­rar el tremp. Per això el delicte del cor­rupte és tan greu. No només són cul­pa­bles de l'espoli públic sinó també de la des­trucció moral de la soci­e­tat, de minar els pilars bàsics sobre els quals s'assen­ten els valors prin­ci­pals. De fer creure que no hi ha un pam de net i que tots són iguals.