Qui és que s'ha fet seva Europa?

Els patrons de la Unió Euro­pea exi­gei­xen cohesió finan­cera i pres­su­postària i, per tant, més poder per a les ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries. Quan encara no hem tro­bat la manera d'esta­bi­lit­zar l'eco­no­mia real, la que fun­ci­ona gràcies a l'equi­li­bri dels sec­tors pro­duc­tius i gràcies a l'efec­tiu dis­po­ni­ble en les but­xa­ques dels ciu­ta­dans, en la reunió que cele­brarà demà i demà pas­sat el Con­sell d'Europa ja es volen posar sobre la taula les bases per avançar en el camí d'una inte­gració finan­cera i política que doni segu­re­tat a l'euro. S'anun­cien pro­pos­tes per por­tar els bancs a una nor­ma­tiva rígida i comuna que pugui ser audi­tada homogènia­ment per la UE i per limi­tar l'auto­no­mia finan­cera dels estats mem­bres a través de la inter­venció del deute i dels res­pec­tius pres­su­pos­tos públics.

En certa manera, les con­di­ci­ons perquè Ale­ma­nya acce­deixi a impul­sar mesu­res de crei­xe­ment econòmic –inversió– impli­quen reduir els ris­cos que asset­gen actu­al­ment l'euro i que pro­ve­nen de la tendència dels governs del sud d'Europa a actuar donant pri­o­ri­tat als ren­di­ments econòmics i elec­to­rals imme­di­ats i a menys­prear una esta­bi­li­tat econòmica menys bri­llant però més segura. Es basen, en defi­ni­tiva, a limi­tar la sobi­ra­nia dels estats mem­bres.

Un cop hem arri­bat on som, és per­fec­ta­ment com­pren­si­ble que qui ens ha de treure del clot vul­gui segu­re­tats, i no hi ha cap dubte que una Europa forta i cohe­si­o­nada seria una garan­tia per a tots els que en for­mem part. La qüestió és si els mosaics que for­men avui Europa estan prou nets o polits com perquè faci efecte la pasta cohe­si­o­na­dora que ha de per­me­tre con­fe­gir un mural harmònic o si, com tot ho indica, les pres­ses ens tor­na­ran a abo­car a un nou Maas­tricht sos­tin­gut amb fil­fer­ros que es rove­llen al cap de qua­tre dies.

Sense menys­te­nir els valors idíl·lics d'una Europa gran, el cert és que qual­se­vol ens geo­polític només té sen­tit i futur quan són els ciu­ta­dans els que se'l fan seu. Però quan al llarg de la història ha succeït alguna cosa sem­blant, hi ha hagut sem­pre pel mig un ele­vat nom­bre de cri­te­ris de caràcter patriòtic, un ingre­di­ent que, pre­ci­sa­ment ara, està sent uti­lit­zat en sen­tit con­trari. Encara més: més enllà de la como­di­tat de la unió monetària i de la lliure cir­cu­lació de per­so­nes, tots els son­de­jos fets fins ara indi­quen que la UE només se l'han feta seva els buròcra­tes que en viuen.