Sense punts

Escric a cop calent, i no saben com m'agra­da­ria que aquest fos l'últim arti­cle que hagués d'escriure defen­sant la meva llen­gua dels atacs de l'Estat espa­nyol; ara és el Tri­bu­nal Suprem que ha decla­rat nuls uns quants arti­cles d'un decret sobre l'ús del català i que torna a qüesti­o­nar la immersió lingüística, i ahir era el govern ara­gonès que, per empe­ti­tir-lo, reba­te­java el català de la Franja amb el nom de llen­gua ara­go­nesa ori­en­tal; demà serà qual­se­vol altra cosa, no tenen ni idea del que és con­viure lingüísti­ca­ment en pau, que és com vivim al nos­tre país; ja no sé pas què més han de fer, no para­ran, no para­ran, tot està cal­cu­lat, anar estre­nyent-nos la corda al vol­tant del coll, sense atu­ra­dor, una mica més, una mica més, fins a morir d'asfíxia; ja no sé pas què més hem d'espe­rar per dir que prou, tots, els boti­guers, els mos­sos d'esqua­dra, les mes­tres, els lingüistes, les escrip­to­res, els car­nis­sers, els òptics, els pares i les mares dels alum­nes, les doc­to­res, els can­tants, els espor­tis­tes, tots, tots, i vostè també, i vostès, polítics, també, els del Par­la­ment, plan­tin-se, els de la Con­se­lle­ria, plan­tin-se, ja no cal que estudiïn més el con­tin­gut de la sentència ni mirin qui­nes com­petències lamina, ja no s'hi val a estu­diar res més, ni a dir que no passa res, perquè sí que passa, passa que no hi ha dig­ni­tat per­so­nal ni social ni històrica que aguanti aquests atacs injus­tos; ara són dos arti­cles i demà en seran dos més, la qüestió és ten­sar-nos la corda al vol­tant del coll i anar-nos ofe­gant més i més, ja no tenim oxi­gen, no tenim força, estem mare­jats, mig morts, jo ja no sé què espe­rem, tots, tota la gent, vostè també, ja no sé què espe­rem per dir que prou i mar­xar d'una vegada d'Espa­nya, ben de pressa, abans no sigui massa tard, ara que encara ens queda una mica de dig­ni­tat.