La massa

No hi ha estiu sense que una massa d'aire càlid i sec ame­naci Cata­lu­nya. Com tan­tes altres coses, aquesta massa acos­tuma a venir de lluny, s'ins­tal·la uns dies –a vega­des, unes set­ma­nes– allà on la selecció espa­nyola no té pràcti­ca­ment detrac­tors. La gent d'aquest país l'espera amb inqui­e­tud, la mira de reüll i en parla una mica espan­tada i amb més o menys inten­si­tat, segons la durada de la massa i la seva inten­si­tat, i segons també els mit­jans de comu­ni­cació que veuen. Com més espa­nyols són aquests mit­jans, més pos­si­bi­li­tats hi ha que en par­lin. (També de la selecció aque­lla i de tan­tes altres noses). Però la gent d'aquest país és resis­tent, és una gent que està mig con­vençuda de les seves pos­si­bi­li­tats, que, si no es ren­deix, sem­bla que és també perquè els models alter­na­tius que li ofe­rei­xen són de molta fúria, molta apa­rença i poc fons. Abans, la gent d'aquest país estava con­vençuda que rao­nant es faria enten­dre, avui ja sap que no és així, ja només té con­fiança en les mas­ses d'aire fresc que sap que hi ha allà on viuen el que alguns dels de la massa càlida en diuen els homes de negre. Situ­ada entre dues mas­ses que ni són ni acaba de sen­tir com a seves, la gent d'aquest país prova de tant en tant de recor­dar que en el Medi­ter­rani tots els extrems són rela­tius i que no hi ha quasi mai un aire càlid que no et deixi res­pi­rar, ni una ale­nada freda que no et per­meti sor­tir de casa. Pot­ser sigui també per això que fins ara bona part d'aquesta gent no s'ha deci­dit a enge­gar els seus veïns i a anar a la seva. Hi ha indi­cis que fan pen­sar que això està can­vi­ant. Però també hi ha indi­cis que fan pen­sar que tot ple­gat pot ser un bluf, un somni que no aca­barà lide­rant ningú. I això és el que pen­sen molts dels que viuen allà on hi ha la massa càlida. I això és el que temen molts dels que viuen en aquest país. Els dels països de l'aire fred de tot ple­gat no en saben gaire res. I el temps passa, men­tre tots espe­ren.