Recordatori de Pere Calders

Aviat farà cent anys jus­tos que va néixer Pere Cal­ders, pel meu gust un dels millors escrip­tors cata­lans. Ja sé que la meva pot ser una opinió molt sub­jec­tiva influïda per l'esti­mació per­so­nal, però també ho és així tota la lite­ra­tura i, ben mirat, també ho és la història un bon tros.

Posats a fer, deixo anar també que, de tota la seva obra, el que més m'agrada són els seus con­tes mexi­cans, que amb un català impe­ca­ble acon­se­guei­xen endin­sar-nos en la com­plexa atmos­fera dels habi­tants de la ciu­tat de Mèxic i del seu entorn, ano­me­nats per ell mateix “gent de l'alta vall”.

És pre­ci­sa­ment aquest el títol amb el qual aglu­tinà cinc magnífics relats publi­cats per pri­mera vegada l'any 1957. Anys després, el 1980, vàrem lle­gir un conte llarg, Aquí des­cansa Neva­res, que és una mena de paròdia d'excep­ci­o­nal pro­fun­di­tat de la con­tro­ver­tida reforma agrària mexi­cana. Aquest text, em penso, devia ins­pi­rar-se pre­ci­sa­ment en els grans aiguats i les enor­mes inun­da­ci­ons que hi va haver l'any 1957.

Mal­grat haver-la escrit a Mèxic, segons diuen, va tri­gar uns vint anys a publi­car-la, la qual cosa em fa témer que no s'hagués que­dat ama­gat algun altre text “mexicà”, aca­bat o no.

Amb motiu de la Fira del Lli­bre de Gua­da­la­jara de l'any 2004, que va tenir Cata­lu­nya com a con­vi­dada d'honor, vaig enva­len­tir-me i em vaig atre­vir a fer una tra­ducció dels dos títols esmen­tats, que van ser publi­cats en un sol volum pel Fondo de Cul­tura Económica. He d'agrair la con­fiança de la Tessa Cal­ders, qui m'hi auto­ritzà sense que li pogués ofe­rir cap ante­ce­dent en què basar-se. Suposo que hi van influir alguns records comuns de la nos­tra infan­tesa...

Mai em vaig ima­gi­nar que em cos­ta­ria tanta feina fer-ho! Com vaig recor­dar-me del que Tísner em deia sobre l'angoixa que tenien quan vivien a Mèxic que el seu idi­oma estava en gran perill i que, per això, sovint recor­rien a parau­les de molt poc ús, per tal sal­var-les de l'oblit. Afor­tu­na­da­ment vaig tro­bar entre els lli­bres del meu pare, que no feia gaire que s'havia mort, els matei­xos dic­ci­o­na­ris uti­lit­zats a Mèxic per Tísner i Cal­ders i crec que me'n vaig sor­tir deco­ro­sa­ment.

Em va ani­mar més que res el fet que ja hi havia una tra­ducció d'aquests tex­tos de l'any 1985, però a l'espa­nyol d'Espa­nya, de manera que se'm regi­ra­ven els budells de “sen­tir” par­lar els per­so­nat­ges aquells com si fos­sin pro­fes­sors de la Com­plu­tense.

Ales­ho­res em pen­sava que seria la pri­mera i última empresa tra­duc­tora del català de la meva vida, però em vaig equi­vo­car de mig a mig. Després, la vida m'ha por­tat a pas­sar al nos­tre espa­nyol uns escrits sobre història de Califòrnia, però el més gros és que un bon dia, tot reme­nant papers, vaig fer un des­co­bri­ment per a mi molt impor­tant: resulta que sem­pre hi ha algú que s'avança. La tar­dor de l'any 1965, la revista Cóatl de la Uni­ver­si­tat de Gua­da­la­jara va publi­car el conte de Cal­ders titu­lat El sis­tema Robert Hein i al final diu ben clar: “tra­ducción de J.M. Murià i Rou­ret”. Jo no me'n recordo, però el direc­tor d'aque­lla revista, que encara és viu, m'ha dit que fins i tot ell mateix, que és un bon escrip­tor, l'havia reto­cat jun­ta­ment amb mi, que tenia tota la barra dels vint-i-un anys.