Els enemics de l'Església

Pocs dies abans de la revet­lla de Sant Joan, el bisbe de Sant Sebastià, José Igna­cio Muni­lla, ja tenia enlles­tida la foguera, que havia de ser­vir per cre­mar-hi les crítiques sobre les rela­ci­ons econòmiques entre l'Església i l'Estat. Res que no sapi­guem i res que no afecti el ciu­tadà. És lògic, doncs, que els pri­vi­le­gis de l'Església esti­guin en boca de pro­pis i estranys. Però el bisbe Muni­lla no ho veu així. Con­si­dera que l'Església està fora de tota sos­pita. I en les seves decla­ra­ci­ons va recórrer als ene­mics de l'Església, els quals, de tant esmen­tar-los, ja sem­blen de la família. L'Església d'ara és tan con­ser­va­dora que ni tan sols s'ha pres la molèstia de reno­var l'estoc d'ene­mics. Són els matei­xos de sem­pre. Només que més enve­llits. Però igual d'ino­fen­sius que han sigut sem­pre. La laïcitat con­ti­nua essent la coar­tada per mar­car distàncies entre els laics i els cler­gues. La diferència està en el collet de capellà, que ha recu­pe­rat pro­ta­go­nisme. Pel que fa a la secu­la­rit­zació, ni tan sols és ene­mic. És una etapa de la història. L'eman­ci­pació de la tutela de l'Església. El mateix que passa amb els fills quan es fan grans. Mar­xen de casa, què hi vols fer! Però hi ha un punt, en aquesta qüestió, que es pro­cura obviar: els cape­llans secu­la­rit­zats. No deuen ser tan dolents com volem fer creure, ja que, fins al moment pre­sent, no n'hi ha cap que hagi estat acu­sat d'abu­sos a menors. D'això no se'n parla. No fos cas que algú qüestionés el celi­bat. Millor que con­ti­nuem així, mar­gi­nant els cler­gues secu­la­rit­zats, i alhora lamen­tant la manca de voca­ci­ons. Déu pro­veirà. Entre­tant, per evi­tar que l'espera es faci llarga, orga­nit­zem una nova evan­ge­lit­zació, que tot el que té de nova és que, en el text de 30 pàgines que ha de mar­car la pauta, no hi ha ni una cita del Vaticà II, i gai­rebé cap referència a l'Evan­geli. Amb aquests mano­bres, els anti­cle­ri­cals, que el bisbe Muni­lla té en el punt de mira gai­rebé que hi són de sobres. Deuen pen­sar que, per desa­cre­di­tar l'Església, ens bas­tem sols. No calen reforços.

Els reforços ja els tenim: el bisbe Muni­lla, per una banda, i el bisbe Reig, per l'altra. El pri­mer és ano­me­nat “el bisbe que bri­lla”, que rima amb Muni­lla. I el segon, el bisbe “erra que erra”, perquè, paraula que diu, paraula que esguerra. Muni­lla s'ocupa de man­te­nir a rat­lla els ene­mics de l'Església. I Reig, de man­te­nir lluny de la rat­lla divisòria els exclo­sos, que cada cop són més nom­bro­sos. Al col·lec­tiu d'homo­se­xu­als, cal afe­gir-hi les pare­lles de fet, que de tan­tes que són és impos­si­ble comp­tar-les. I tota la resta, que també suma. Em refe­reixo als matri­mo­nis sepa­rats, als divor­ci­ats, i als que, després d'una pri­mera dis­sort, han tin­gut la sort de refer la seva vida amb un nou amor. O sigui: que s'han ajun­tat. I això els separa de la vida comu­nitària que tenien abans. Poden ser feli­gre­sos, però no poden con­si­de­rar-se adme­sos. La taula eucarística els és vedada. Davant d'aquest pano­rama, em pre­gunto si la gesta de Muni­lla –enviar a la foguera les crítiques i els cri­ti­cai­res–, és un encert o una solemne badada. Tal com estan les coses, és difícil saber si, en el futur, no hau­rem de recórrer a les matei­xes per­so­nes que con­dem­nem a més córrer. Basta que el Con­cili sigui l'únic en la història que no ha con­dem­nat cap error ni cap heretge perquè els anti­con­ci­li­ars d'ara no tro­bin res millor que con­dem­nar a tort i a dret. Lle­vat d'ajus­tar-se al Con­cili, tot és vàlid.

Diria que, d'una manera o altra, els Muni­lla i els Reig intu­ei­xen que, en els anys 60, els anys que van fer pos­si­ble el Con­cili, o ells no serien com són o no hau­rien sigut bis­bes. Ho són gràcies a la norma que imposà el papa Woj­tila, i de la qual pre­fe­rim no par­lar-ne, perquè deixa al des­co­bert el cos­tat fosc de Woj­tila, i ja hem con­vin­gut, tàcita­ment, que va ser un gran papa. Dei­xem-ho així. Però la norma s'ha de saber, atès que no ha estat revo­cada. Vigeix. I no és altra que “bàcul i mitra a canvi de lle­ial­tat per­so­nal”. Estem par­lant de l'Església de Crist. I l'única lle­ial­tat pos­si­ble és a Crist. La lle­ial­tat per­so­nal no hi té cabuda. El papa és el pri­mer que es deu a Crist. Pro­me­tre lle­ial­tat a la per­sona del papa, pen­sant que la part inclou el tot, és enga­nyar-se i enga­nyar. Això és el que fan els règims tota­li­ta­ris­tes, com el comu­nisme, que Woj­tila tant odi­ava. I vés per on, l'aplicà a l'Església. Els ene­mics de l'Església no són externs. Són dins. I el que ens hau­ria de pre­o­cu­par no són els “ene­mics”, sinó la manca crei­xent d'amics. I obli­dar-nos per sem­pre dels ene­mics. Ningú té més interès a man­te­nir viu l'ene­mic que el que viu de com­ba­tre'l. Tal és el cas de l'Església, a dia d'avui.