Bancs grans i mala imatge

La crisi finan­cera ha afa­vo­rit –alguns dirien exi­git– la con­cen­tració bancària. En el cas de l'Estat espa­nyol, és evi­dent que ha estat així. Tin­drem dos grans bancs –el San­tan­der i el BBVA–, La Caixa i el seu ins­tru­ment finan­cer Cai­xa­bank, mitja dot­zena de bancs mit­jans –entre els quals el Saba­dell–, i mitja dot­zena de cai­xes bancs o bancs deri­vats de cai­xes –entre les quals Cata­lu­nya Caixa– que encara no sabem com aca­ba­ran. El cri­teri que pre­val és que com més gran millor. No és el meu, ni el d'una eco­no­mia equi­li­brada.

Estem cre­ant mons­tres finan­cers. Si no van bé, seran “too big to fail”, com diuen els ame­ri­cans, o sigui, massa grans per dei­xar-los caure, ja que la des­trossa que oca­si­o­na­rien seria insu­por­ta­ble. I, si van bé, el seu poder econòmic serà tan gran que els donarà un poder polític igual o supe­rior al d'alguns governs. Para­do­xal­ment, en el pano­rama dels Països Cata­lans es man­te­nen per­fec­ta­ment sanes les dues cai­xes d'estalvi més peti­tes de l'Estat: la de Pollença a l'illa de Mallorca, i la d'Onti­nyent, al País Valencià. Són una prova que el volum no ho és tot. Algu­nes cai­xes cata­la­nes també hau­rien pogut superar la mal­temp­sada, sense neces­si­tat de ser inter­vin­gu­des i naci­o­na­lit­za­des –des d'un punt de vista espa­nyol–, però el Banc d'Espa­nya i el govern de l'Estat les hi van empènyer, fins a la seva liqui­dació.

La reforma del sis­tema finan­cer ha estat matus­sera, molt per­ju­di­cial per a Cata­lu­nya, i no ha resolt el pro­blema del crèdit, que és fona­men­tal per a la recu­pe­ració econòmica. El resul­tat és que el sis­tema finan­cer que­darà domi­nat pels dos grans bancs ja esmen­tats i per La Caixa, que con­fio que ens duri molts anys, en les cir­cumstàncies actu­als. Els dos grans bancs estan d'allò més moles­tos amb el govern espa­nyol. El con­se­ller dele­gat del San­tan­der, Alfredo Sáenz, va decla­rar fa uns dies que Espa­nya era un llast per a ells. I és que tenen uns grups inver­sors que no volen ni sen­tir-ne a par­lar. I no és tan sols per con­si­de­rar que les mesu­res econòmiques són insu­fi­ci­ents. El que valo­ren és la pèssima imatge que dóna Espa­nya, que comença amb la monar­quia i acaba amb el ces­sa­ment del pre­si­dent del Con­sell Supe­rior del Poder Judi­cial, pas­sant pel com­por­ta­ment del govern esta­tal.

La monar­quia ho tolera tot, menys el ridícul, que és el que ha fet el rei. El pre­si­dent del govern espa­nyol hau­ria de saber prou anglès per enten­dre que cri­den a l'estrada el pri­mer minis­tre de les Illes Salo­mon i no pas a ell, i el senyor Dívar no pot qua­li­fi­car de baga­tel·la una des­pesa de 6.000 euros a la Costa del Sol. Aquests fets són els que fan pujar la prima de risc espa­nyola.

Els grans bancs estan glo­ba­lit­zats i aviat per­dran les arrels. Només el 12% dels bene­fi­cis del San­tan­der pro­ce­dei­xen de l'Estat espa­nyol i els del BBVA no deuen estar gaire per sobre d'aquest per­cen­tatge. Qui els con­tro­larà? A qui ser­vi­ran, a més dels acci­o­nis­tes?