Qui intoxica?
“Amb tanta delinqüència i valgui el que valgui, s'hauria de canviar, i amb urgència, la porta del vestíbul per una altra de més segura”, deia el veí de la comunitat amb ostentosos escarafalls arran d'un intent de robatori a un altre copropietari. En la reunió, un tercer copropietari va fer notar que en quaranta anys mai no havia succeït cap més incident de tal mena. Ja al carrer, vaig pensar que l'esverat veí era una veu més dins d'un eixordador clam general, dins una munió de ciutadans convençuts del tot que, pel que fa a la delinqüència, viuen en el pitjor dels mons possibles. Allò de “a aquest pas, on anirem a parar?” no passa dia que no ho senti dir a amics, coneguts i saludats malgrat no haver sofert cap d'ells el menor entrebanc. Però heus aquí que, com el 88% dels ciutadans enquestats, creuen fermament que la delinqüència està augmentant força o molt contra la dada empírica que proclama la realitat contrària, la d'una tendència clarament descendent.
D'on surt, doncs, aquesta percepció tan esbiaixada? Qui manipula aquest general sentiment d'atemoriment? Qui deu tenir cura d'alimentar, amb persistència potser tributària d'obscurs designis, els tòpics de sempre? És clar que, abans de contestar, hauríem de liquidar-los, aquests tòpics; almenys els més estesos. Se m'acudeixen els següents:
a) “A Espanya ningú acaba a la presó, gairebé tots els delinqüents ramblegen assolellant-se al seu gust, a l'inrevés d'Europa, on les autoritats són molt més serioses i cap se n'escapa.”
Fals. La població penitenciària espanyola (per cert, amb la major taxa de dones recluses de tot Europa, el 7%) és de 161 presos per cada 100.000 habitants i es troba per sobre de la mitjana dels 27 estats de la Unió Europea (136,8). La prussiana i implacable Alemanya (89,3) i la no menys rígida França, per exemple, (103,1) es troben molt per sota, com també dos països llatins de contínua comparança, Portugal i Itàlia, amb 104,4 i 106,6 respectivament.
b) “Però a Europa sí que estan anys i panys a la garjola, no com aquí, que és xauxa i surten a l'acte.”
Fals. A Espanya una persona que ingressa a la presó s'hi estarà, de mitjana, el doble que a Alemanya ( la taxa mitjana espanyola d'estada a la presó és de 16,9 mesos; a Alemanya, només de 8,5, i a Bèlgica, per exemple, de 6,7 mesos).
c) “Però en tot cas a Europa els interns s'ho passen malament, no com aquí, que ingressen a semibalnearis.”
Fals. Espanya tracta els seus presos molt pitjor que Europa. Per exemple, gasta per intern només 51,85 euros al dia, pels 94,41 d'Alemanya, 209,89 de Dinamarca, 203,93 d'Holanda, 121,25 d'Itàlia o 253 euros d'Irlanda. A més, Espanya, amb una taxa de mortalitat de 45,1 presos per cada 100.000 reclusos, ocupa el tercer lloc de la Unió en interns morts, només superada per Eslovènia i Portugal.
La rèplica sembla, però, fàcil, ja que sempre es pot dir “a Espanya hi ha més presos que a Europa per la senzilla raó que es produeixen més delictes”.
d) Altra vegada fals. A la Unió Europea, la taxa delictiva per cada 100.000 habitants és, per exemple, de 9.156 delictes al Regne Unit, 7.603 a Alemanya, 7.247 a Àustria, 5.795 a França, mentre que a Espanya és només de 5.110. Es perpetren, doncs, per habitant, gairebé la meitat de delictes que a la Gran Bretanya.
e) Però la cosa no acaba aquí. Perquè resulta que a Espanya l'estadística que abasta del 1989 al 2008 revela que l'esmentada tendència a la baixa es produeix pràcticament en tots els delictes, en totes les tipologies. I, malgrat això, la població reclusa no fa res més que augmentar.
Paradoxes d'aquest tipus provoquen que un informe conjunt de fiscals i jutges no trobi altre explicació al fenomen que la que “son algunos medios de comunicación, repitiendo afirmaciones de responsables políticos, los que transmiten una falsa sensación de peligro e impunidad”, a la qual cosa caldria encara afegir el que, amb la seva lucidesa habitual, assenyalava el tan enyorat Jaume Curbet, gran expert en la qüestió, en recordar que “ la indústria privada de la seguretat ha deixat de ser una activitat secundària i poc prestigiada per situar-se entre els sectors econòmics més importants a escala mundial. Amb 325.000 milions d'euros facturats el 2005, el sector se situa tan sols a la meitat del total de la indústria mundial de l'automòbil. Com ensenya la màxima clàssica, intelligenti pauca.
